Amics festers:
Ara fa un any, en començar la nostra primera Crònica de la Festa, demanàvem per al sofert cronista de la filà que entre tots, bonament, se li feren arribar noticies, anècdotes, allò que constitueix la salsa i entranya de la festa, perquè molts ulls veuen més que no dos i molts cors aragonesos senten més que no un, i perquè així aquest modest escrit poguera acostar-se a la categoria de document viu memòria de la nostra filà. Confiem que d’ara en avant aquest desig puga convertir-se en realitat, perquè si no ja en veieu armat de quadern i boli en comptes de “casco” i ballesta, el dia de l’entrà. Però què hem de fer? Relatem i anotem el que amb bona fe podrem i ja vorem, que diuen els “cegos’.
Com ja sol ser tradicional entre nosaltres l’any fester arranca amb La dinà (on algun dia promet assistir i així que no m’ho hagen de contar), a la caseta de Rufino, on, com sempre, s’hi menja a dos queixos, es fan les consabudes partides de cotos i hi ha un magnífic capbussó per combatre la calor quasi estiuenca, o per si algú s’ha amarat massa amb el cafè gelat i la boca II fa gust a ceroles, que solen dir els més grans.
Xino-xano va passant l’estiu, temps de vacances, pagades en alguns casos, desbandada aragonesa. Ja van liquidant-se els primers pagaments de la fulla i, com qui no vol la cosa, ens plantem en el Mig any. Concurs d’olleta a la Glorieta, sopar a la filà on es tasta una olla de les que, diuen, fan historia, a jutjar per algun fester entès en gastronomia festera i pagana. S’escalfa l’ambient amb els fesols, el cafè i, sobretot, la música deIs de Palomar, i ja el carrer és una festa. Per un Alcoi obert en canal els aragonesos armen tal cacau que seran recordats durant molts anys; han canviat la ballesta o la cullera per uns cascos d’obrer i formen amb alegria per un recorregut que no és l’habitual. És la seua manera de dir que això de les obres està bé però que ja estan una mica cansats de veure-li els budells al seu poble. I encara gràcies si de l’operació el malalt al final reviscola. El cas és que passa el Mig Any -que a
aquest sofert cronista sorprèn en la carretera entre Sabadell i València- i els cors festers i alcoians ja s’alegren de pensar que d’ací a l’abril falta, doncs això, només Mig Any.
Mentrestant hi ha assajos on els “cabos” van fent goleta i mantenen ben alt el llistó que dóna justa fama a la nostra fila. I Fontilles, on els festers, i amb ells d’alguna manera tot el poble Alcoià, se solidaritza amb els més desvalguts i dóna espectacle i festa i ganes de viure i de riure.
Abril ja és a la cantonada: la inquietud, els preparatius, que tot estiga a punt, liquidar el que queda pendent i escurar fins l’últim racó de les minses butxaques. Es veu que aquell cèlebre poeta anglès que va dir que abril era el mes més cruel no va passar mai les testes a Alcoi o les seues bones raons devia tindre. Enguany proliferen les entraetes i els aragonesos, a escoti-barboti o per la fulla, no falten puntualment a la cita i van entonant-se amb allò de “Si vas a Calatayud”, veritable crit de pacífica guerra, baixant per Sant Nicolau, o la tonada que porten els de Palomar, que em permetreu reproduir ací:
Ací s’arranca Palomar.
Diuen que som uns tios “matxos”,
més que beguem cafè d ‘Alcoi
no mas voràs mai borratxos.
I allà en el poble d’on venim
quasi ningú no mos vol.
Tots sabem qui té la culpa;
Tota la culpa la té
el cafè licor d’Alcoi.
En fi, bona excusa té el malalt, i bé que ho demostren cada any, com tots els aragonesos.
I per fi arriba El dia dels músics i La nit de l’olla, precedits per la posada a punt de cada detall. Els festers nous potser més nerviosos que ningú i els més veterans més “curats d’espanto” però tots amb semblant il·lusió i tots
units com un puny. La filà plena de gom a gom i l’olla que enguany dóna botifarres por a tots. Alegria, música, l’emoció d’estar un any més tots junts a les portes deIs tres dies en que Alcoi es vist de festa. Totes les filaes formant i el carrer bull. Abans d’arrancar des del principi de Sant Nicoluet encara hl ha qui té temps per a fer un altre colpet. I les converses entretant, amb fans de timbals i d’alegria:
– No li sobrarà a algú un peto de disparo?
– Demà vas a Simago i te’l compres.
– A quina hora obrin?
– Jo me’l vaig deixar en “Las Brujas” l’any passat, si no, te’l deixaria. – A mi, com soc pacifista, no m’agrada disparar.
– A quina hora obrin Simago?
– Tu digues que vas de part meua.
I s’arranquen, entre bromes i veres, una, dues, tres, quatre, cinc o més esquadres. I “Si vas a Calatayud”… A bona hora! D’Alcoi no ens mou ni cristo! Paraeta a l’altura de la Plaça del Mercat i arranquem de nou. Un poc més amunt de la Casa del Pavo, pel carrer Sant Nicolau:
– Ei, mireu, està nevant !
– Tu estàs boig, xaval !
– És Rufino.
En efecte, Rufino, al pas deIs aragonesos, deixa caure quilos i quilos de confetti blanc que, amb la llum de les faroles (i l’alegria del cafè i la imminència de la festa), ens fa tastar el paradís. Màgia pura, droga dura.
A dormir (qui puga) que demà és dia tort i cal no abusar. Quan alguns van a dormir uns altres ja s’han alçat (homenatge a l’aragonés més matiner: Jordi) i a algú altre el despertador li juga una mala passada i justet arriba a l’esmorzar de la Diana (que conste en acta: mea culpa). Arrancà de cavall, parà de somera. Però en fi, ¿ què direm de la diana, l’acte més entranyable de la Festa, Alcoi despertant-se amb la música suau dels pasdobles dianers, les
campanes, la llum tènue, l’emoció de tots els festers, els rituals previs de vestir se, els herberets ?. I tot de bons presagis per a un dia que s’anuncia de propensa metereologia. Visca Alcoi i Visca Sant Jordi !
Pere Garcia i Ramírez ha tingut l’honor d’arrancar la diana i hi han fet també els “cabos” Ricard Segura i Falcó i Joan Mengual. L’escola aragonesa continua donant a Alcoi el bo i millor. I per a mostra, un botó: magnífic Enric Ripoll, que guanya el concurs de Sergent Moro, el disseny del qual és obra de Santiago Amador. Enhorabona a tots !
I després de l’esmorzar a la filà, copiós i ben d’agrair després d’alguns excessos, la colla aragonesa, xino-xano, carrer Sant Nicolau amunt, o per la placeta de les Eres, o cada u conforme pot, s’aplega més amunt del Partidor, que enguany estrena organitzador. Ens toca esperar més del que pensàvem, sota un cel esplèndid, a causa de la lentitud dels boatos del Capità. I allà va la tropa aragonesa, que ja és multitud, xiquets, xiquetes i festers amb casco i capa, encara que a algú l’emoció (diguem-ho així) li fa preguntar si s’ha de dur “capo i casca”. Coses de la Festa. L’esquadra aragonesa, la banda de Palomar i els cabos Rafael Figuerola i Ricard Castelló i el banderí ben alt conduït per Carlutxi, aragonés de pro.
I el dia de Sant Jordi, dinà a la filà i homenatge a la dona. Menú: marisc a dojo. Formem, amb la música deIs infatigables vallesans, homes i dones, units per l’amor a Alcoi i a la Festa. I en acabar de papejar i riure i beure, un grup d’aragonesos, embolicats pel Primer Tro, formen un seguici, agafats de les mans, per acompanyar la filla de Jordi a batejar a l’església de Santa Maria. Entranyable estampa: el pare més content que unes pasqües i la xiqueta, vestida d’aragonés, en la glòria, és a dir, tranquil·lament gitada en una capa verda a rebre l’aigua que la farà del nostre bàndol. Conste en acta.
El dia dels trons amaneix preciós. Ben dematí els aragonesos van aplegant-se a la filà ben provistos de pólvora i trabucs i disposats a donar canya. Hi ha qui no li entra l’esmorzar, però en general la gent mostra bona gana. Ara és la borratxera del soroll deIs trons, l’esclat ininterromput, la catarsi
de la pacifica Iluita. Acaba el disparo de matí a l’altura de l’església de Sant Jordi. Plàcid vermut a escoti al baret del Carrer Sant Blai, on es forma i s’entonen els himnes de rigor: continua l’alegria i la germanor de la colla aragonesa. Des del carrer Sant Blai, Sant Tomàs amunt, per la Plaça, numeret ja tradicional, gimnàstica per al cos, de camí a la filà, on més d’una sorpresa ens espera en forma d’una sopa, millor dit, d’una broma, que cou als llavis com
la mare que la va parir. A la vista de l’èxit, a enfilar Sant Nicolauet, armats, a recomençar la batalla. Després de l’Encaro comencen a baixar els aragonesos, amb tanta mala fortuna que és descarregar el primer tro i comença a caure una aigua, primer tímidament, però en arribar al carrer Sant Llorenç, pel Cantó el Pinyó, i ja a la Plaça, és de tal magnitud que fa quasi impracticable l’exercici de tir. A les portes del castell un fester, que sembla de l’Associació, ens dóna pressa perquè pleguem els “trastos”. Res com un bon aiguat per aclarir les coses. Alcoi és veritablement el paisatge després de la batalla. I encara hi ha qui té ganes de marxa i soparets !
I així s’acaba, un any més, la Festa, i mentre es travessen els ponts per tornar a casa ja s’estan fent plans per l’any vinent, perquè no pare de rodar la roda, per Alcoi i per Sant Jordi. I un record, a així tanquem la nostra crònica, per l’amic que ens ha deixat, Joan Carles Francés Payà. I un desig: l’any que ve que mos ho millore. Salut i festa.
Alcoi, 25 de maig del 1991
MANEL RODRÍGUEZ I CASTELLÓ