És inevitable, amics festers, en començar aquesta crònica anual assenyalar les limitacions que comporta aquest ofici de memorialista, la dificultat que suposa haver de resumir en uns pocs fulls tot el que ha estat un any ple de cites al voltant de la nostra festa. Perquè, és clar, no es tracta, només, de consignar-hi els actes més rellevants, més diguem-ne “espectaculars”, sinó tot eixe entramat de situacions que ens fan viure la festa tot l’any a glops petits. La festa, la nostra festa, no són només els tres dies grossos; la festa alcoiana és un espai que els ciutadans d’aquest poble ens hem anat forjant entre la fidelitat a una tradició ancestral i un acomodament als nous temps. Heus ací la seua grandesa: la festa és el nostre Iloc d’encontre col·lectiu, és la nostra manera d’afirmar-nos com a membres d’una comunitat que té personalitat pròpia, una manera d’expressar-se i de veure i viure la vida.
Però en fi, com diu el refrany: “qui fa el que pot no esta obligat a més“. I amb aquest convenciment, i la consideració que el vostre sofert cronista passa la major part de I’any a la dues vegades Ileial (i estranya, com hi ha món!) ciutat de València, passem a relatar I’esbós del que ha estat la festa d’enguany.
LA DINÀ.- Al mes de juny, quan la majoria dels festers encara estan fent la digestió de la festa abrilenca, té Iloc aquest acte de germanor aragonesa. El gros de la nostra filà es reuneix aquesta volta a I’hospitalari poble d’Alcocer de Planes, a la comarca veïna del Comtat: sabor de terra profunda a les envistes de l’estiu, menjar, beure i no creure; reunir-se en el primer acte oficial i anar comentant les incidències festeres i preparar la festa 93. És llei festera: encara no hem acabat la festa d’un any i ja ens preparem per a la següent. Sobretot quan s’acosten anys de càrrecs, com és ara el nostre cas.
“A l’estiu, tota cuca viu“. Així acarem el dolç parèntesi estival, que qui és fester per a la festa ho és per a la resta de coses. A la muntanya, a la platja o a la ciutat els voluntariosos aragonesos, sota l’implacable sol dels mesos estivals, guarden en un racó il·luminat dels seus cors una marxa cristiana i una fraternitat de colzes que es desplegaran quan arribarà l’ansiat mig any.
EL MIG ANY.- Tot Alcoi de nou al carrer, a l’octubre, amb els primers freds muntanyencs. Com sempre, a la Glorieta, se celebra el tradicional concurs d’olleta (la rima ha estat casualitat). Els aragonesos deixen ben alt el seu pavelló i preparen una olleta d’aquelles que no es mengen cada dia i que presenta els fesols, les penques i la botifarra en el just punt de sal i de cocció. Al final, com que sobre gustos, diuen, no hi ha res escrit, no s’emporten cap premi i el nostre patró Sant Jordi, visiblement contrariat, deixa caure el ruixat que havia estat anunciant durant tota la vesprada: escampada general, aigua a bots i barrals, i els aragonesos i tots els festers a plegar els trastos del xiringuito, adornat amb més imaginació que recursos materials, que és el que val, i fets una sopa cap al carrer de la Cordeta, que hi ha bona olleta, música dels de Palomar i alegria general (xe, perdoneu-me: la rima dels collons em fa anar a rebolcons). Sopem en germanor, entonem càntics fraternals, mengem a dos queixos l’olleta no premiada i bevem el licor dels déus, ja sabeu, eixe beuratge màgic que segons el nostre estimat Ovidi Montllor (i puc certificar que hi entèn bona cosa) ens fa germans. I, acabat el sopar, cap a dalt, pel carrer Sant Nicolau, a la Font Redona, punt de partida de la desfilada aragonesa. Ja els aragonesos són multitud pel carrer disposats a donar festa a Alcoi i baixen amb la inevitable Dolores, tonaeta que produeix més d’un mal de cap a algun sofert fester.
I el Mig Any, eixa data solemne que divideix l’any fester en dues meitats, ens avisa que ja només queden sis mesos, llargs sis mesos, per a l’abril; sis mesos que passaran entre assaigs i preparatius al local de la filà. I quasi sense adonarnos-en, passem el meridià de les festes de Nadal, que és quan els festers es veuen ja abocats a la primavera alcoiana i, també, a cremar els últims cartutxos per liquidar la fulla abans no els envestisca el bou i les seues banyes.
ELS TRES DIES.- La festa d’enguany no ha estat prolífica en nit d’entraetes, cosa que, si per un costat és motiu de disgust fester, per l’altra ens deixa fresquets, o quasi, per acarar amb bon humor i en plena forma la famosa trilogia. Però no ens precipitem: abans hi ha la GLÒRIA, amb tres protagonistes destacats, Octavi Sancho, com a Glorier Oficial, Vicent de la
Creu, Glorier de I’Hospital, i David Lozano, Glorier Infantil. Estem segurs que els tres, amb la col·laboració de la filà en ple, van complir amb escreix la tasca, I’agradosa tasca, per què van ser elegits. El vostre sofert cronista, però, s’ho va haver d’imaginar tot, perquè aquells dies era de viatge per Escòcia, país amb que els alcoians ens podem sentir ben units, entre altres coses i paral·lelismes, per un parell de qüestions ben palpables: la “devoció” a Sant Jordi i la tendència gregària que ajunta les seues gents al voltant d’alguna beguda espiritosa i cants fraternals.
EL DIA DELS MÚSICS.- O “qui no té la vespra no té la festa“. Vint-i-u d’abril al vespre, a Alcoi. Segurament amb això ja està tot dit, si no fóra que l’ofici de cronista ens obliga a continuar amb el resum. Abril com pocs, aquest: el cel límpid sense cap taca, un temps benigne que no fa presagiar enguany cap ruixat d’última hora i que ens deixarà vagarejar pels carrers de la nostra ciutat, que és el que més ens agrada.
Cantat l’himne de rigor a la plaça principal, tots els aragonesos a la filà a menjar l’olla en companyia dels fidels músics de la Vall d’ Albaida, sempre incansables. Sobre les virtuts de la menja alcoiana d’aquesta nit, la cosa va repartida: hi ha qui en canta les excel·lències i hi ha qui, més expert o més exigent en temes gastronòmics, sempre té algun motiu de queixa. I fins i tot hi ha més d’un afamat fester, de calbot en diríem, que confessa no ser amant del plat que dóna nom a la vespra, per bé que en aquest apartat el cronista s’estima més obviar-ne el nom. L’olleta, el cafè i la germanor en la imminència de la festa fan els seus efectes. Acabat el sopar, festa gran, multituds d’alcoianes i alcoians pels carrers costeruts i il·luminats, com manen els cànons, i ja tenim de nou la “Doloretes” fent-nos entonar el càntic dels de Calatayud i menejar els culs com no ho faria una mestissa carioca en ple carnaval de Rio de Janeiro. Hi ha, com sempre, qui allarga la festa i qui, seguint el prudent consell proverbial, es retira a hora per assegurar la seua presencia a l’hora de la DIANA.
LA DIANA.- Tot debades, perquè sembla que algú, en l’ombra, escriu el nostre destí amb independència moltes vegades de la nostra ferma voluntat de festers alcoians. I així, qui ha d’arribar tard a algun lloc, perquè així està escrit, ja pot
alçar-se ben de matí, posar-se el vestit d’aragonés sense taca, despertar els companys de filà, preparar-los cafè calent i herberets aromàtics, aguantar estoicament capa i casc, que per enigmes que ignorem, oh pobres mortals, i causes imprevisibles, arribarà tard a l’arrancà de diana. Encara que allí estan, mentre les campanes voleien al matí suau del 22 d’abril, els aragonesos: Miquel Àngel Cano, Òscar Moreno, Rafael Martínez, Francesc Rodríguez, Rafael Rubio, Xavier Rufino, Ignasi Carbonell, Antoni Albert, Francesc Rubio, Rafael Figuerola i, de caporal, Miquel Àngel Olcina, que fan la màgica arrancà de Diana. I després, per al trajecte del País Valencià, Moisés Llopis, Joaquim Navarro, Carles Ferrer, J. Martín Araque, Rafael Miralles, Antoni Munuera, Joan Seguí, J. Andrés Hernández, Julià Medina, Francesc Valor, Lluís Torró i, de caporal nou de trinca i que es presenta en societat, el Sergi Rodríguez, el qual avala en brandar l’espasa la magnífica escola de caporals que és la nostra fila.
I ve el trajecte més apreciat de la Diana, després de l’arrancà: Sant Nicolauet, des del Partidor. Els privilegiats són: Joan Jordà, Santiago Navarro, Ismael Pérez, Miquel Àngel Caballero, Perfecto Valero, Josep Andrés Castelló, Rafael Gozàlvez, Josep Lluís Valero, Enric Brotons i David Pla. Al comandament de I’esquadra, Josep Antoni Català.
De la Diana, a part bromes i veres, en queda el comentari d’un conegut veterà de la filà: ‘Lo bonico és que l’esquadra avance soles, sense mirons als costats que n’impedesquen I’adequada perspectiva“. Doncs sí senyor, i més raó que un sant.
L’ENTRÀ.- Acabada la Diana, esmorzar de rigor al carrer de la Cordeta. Es comenten anècdotes i incidències i es fan els últims retocs per a l’ENTRÀ, tasca que enguany correspon al Negre, que acompleix a la perfecció el seu treball. Els de l’esquadra de l’Entrà d’enguany han volgut Iluir més la festa i s’han procurat un reforç de músics, a escoti, que bufaran pels carrers alcoians com poques vegades es pot vore. Els de Palomar no deceben les expectatives suscitades i escometen la difícil marxa cristiana d’una manera esplendorosa. Visca Alcoi i visca Sant Jordi! “Els Aragonesos som el milloret de la Festa“, que diu la nostra cançó.
Un temps de llum abrilenca, autèntica, acompanya tot el recorregut de l”Entrada cristiana, i també la mora. Multituds d’aragonesos, aragonesets i aragonesetes, en el Iloc que els correspon, i al final, l’esquadra que enguany integren Francesc Ribera, Joan Carles Pérez, Josep Vicent Olcina, Jordi Martí, Joaquim Espí, Josep Ignasi Garcia, Antoni Reig, Josep Miquel Pérez, Joaquim Nebot, Santiago Amador i Lluís Ríos i, de reserves, Ramon Cuadros i Rafael J.Aracil. Fa de caporal oficial Jordi Martí. L’abanderat és, per voluntat pròpia, Salvador Albero, Saoro, i porta l’estendard de la nostra filà amb el cap ben alt i l’orgull que és menester en casos com aquest.
SANT JORDI.- El dia de Sant Jordi, d’igual fortuna climàtica que la vespra, ja se sap: dinar multitudinari de festers i dones al local de la Cordeta, dia d’agulletes i regals, felicitats a tots els Jordis, que no són pocs, i cera i processons. I l’alegria insubornable de ser tots junts un any més a Alcoi per festes. Anotar en aquest capítol la presencia destacada d’un aragonés, de càrrec regidor, en Francesc Valor i Sanjuán, que l’endemà faria promesa de devoció, convertit lluminosament a la fe del nostre patró, a Sant Jordi, per causes que s’explicaran més avant.
EL DIA DELS TRONS.- I passat el de Sant Jordi, que algun que altre fester aprofita per reposar forces, per “descansar”, entre cometes, ve la batalla incruenta que coneixem per DIA DELS TRONS O DE L’ALARDO. Calfem els trabucs i esmorzem com cal a la filà. Algun que altre fester, per la cara que fa, sembla que ja torna de la Batalla quan encara no ha començat. I una anècdota que ens cal apuntar i que redobla la nostra fe en Sant Jordi i els seus miracles: el trabuc d’un aragonés despistat passa tres dies a la via, propet de Batoi, abandonat de la mà de déu -però no de Sant Jordi, segons sembla- i és recuperat, intacte, a temps per a la batalla. I heus ací com l’amic Paco Valor es va convertir al jordianisme devot i com es va estalviar més d’un calbot aragonés. Visca Alcoi i visca la festa!
Exèrcit nombrosíssim d’aragonesos pels carrers que els són assignats per disparar i, acabada la batalla matinal, al carrer de Sant Blai, com ve sent costum, vermut a escoti amb els nostres músics, cants de fraternitat i
formacions comandades per un cèlebre veterà d’aquest guerra lúdica que manega la cadira amb la mateixa facilitat que la porra o l’espasa. N’endevineu el nom? Mel exagerat, el vermudet de Sant Blai, amb la companyia de maseros i algun que altre moro despistat. Incombustibles, els aragonesos, com sempre: per donar festa a Alcoi. Entonem allò de “Moros españoles” (vaja un nom, per Sant Jordi!) i el càntic dels de Palomar:
Ací s’arranca Palomar.
Diuen que som tios “matxos”,
més que bevem café d’Alcoi
no mos voràs mai borratxos.
Allà del poble d’on “vinguem”
quasi ningú no mos vol.
Tots sabem qui té la culpa:
tota la culpa la té
el café licor d’Alcoi.
I com també és tradicional, del carrer de Sant Blai, per Sant Tomàs, la Plaça, i Sant Nicolau, al local a dinar, fent una magnífica exhibició de marxa lúdica, els aragonesos desfilen component un mosaic meravellós sota el sol implacable del migdia alcoià, la creu de Sant Jordi i les Quatre Barres Roges de la nostra terra al pit i al cor. El cronista s’ho veu des de la vorera perquè no en vol perdre detall, que el ciri és curt i la processó Ilarga, per bé que hi ha més dies que Ilonganisses, diuen.
Durant el dinar del Dia dels Trons, dinar fester per excel·lència, es ret un entranyable homenatge a un dels fundadors de la filà, l’amic Enric Miquel Carbonell, “Moscardó”, octogenari que demostra que en assumptes de festa i de memòria els anys són una broma, pesada, del destí, ja que amb l’espasa a la mà el nostre veterà es troba com el primer dia. És obsequiat amb unes paraules del Primer Tro de la filà, En Ricard Segura, i un recordatori d’aquest dia.
Acabat el dinar, d’una qualitat més que remarcable (en la memòria queda la “sopeta” de l’any anterior), a cremar tota la pólvora que queda en les cantimplores i els cors dels festers, que ja és l’últim dia. Amb l’Aparició els
alcoians tornen a véncer els irredempts sarraïns i els més voluntariosos, a la Plaça, cremen els últims cartutxos en els populars i entranyables Soparets i es diuen: “l’any que ve que mos ho millore“. Els uns passaran els ponts, d’altres muntaran costeres, que ja s’acosta el merescut Descans i haurem d’anar pensant a preparar la festa de l’any proper i de l’altre, i de l’altre, que bona cosa els espera als esforçats aragonesos.
I amb això cloem el mínim relat de la nostra festa d’enguany. Les coses que s’han quedat al tinter que queden en la memòria de cada u, i el que ací es consigna, amb més bona voluntat que memòria, siga història de la Fila i d’Alcoi.
L’anv que ve que mos ho millore i que tots els qui ací estem, i molts altres, amb l’esperit ben obert ho puguem vore. Salut, festa, i gràcies per la vostra atenció.
Manel Rodriguez-Castelló. Alcoi
27 de juny del 1992