Amics aragonesos, festers alcoians:
Cada any, quan en plena ressaca festera, en les proximitats d’aquesta Junta de Maig, em dispose a escriure la Crònica Anual de les activitats que la nostra Filà ha dut a terme durant tot l’any fester, solc ironitzar sobre les limitacions que l’ofici de cronista comporta. Per ser fidel, doncs, a aquest costum, començaré també enguany amb el mateix to, a vore si a força d’insistir sobre el tema puc convèncer el personal que la “memòria” de la nostra Filà no és patrimoni del cronista sinó que viu en el cor, o en el cap, de cada fester, i que en tot cas la meua tasca consistix a posar en el paper, d’una manera més o menys ordenada, més o menys literària, aquelles anècdotes i fetes dignes de passar a la història escrita d’una part molt important del nostre poble i sotmetre la al veredicte vostre, i a cara descoberta. Comptat i debatut, considerant que aquest aragonés que ara us parla viu i treballa al Cap i Casal del nostre país i que necessàriament s’ha de perdre molts actes i trobades aragoneses, us propose que col·loquem una bústia (un “busó” que diem col·loquialment) en lloc ben visible de la filà perquè tots els festers hi puguen dipositar noticies, comentaris, suggeriments, etc., i així aquesta Crònica puga ser el document viu i fidel de la Nostra Festa que tots desitgem. O encara una altra proposta: llapissera, llibreta i un salconduit especial perquè el vostre sofert cronista puga accedir a tots els actes de la Festa d’Alcoi com si fóra un periodista del New York Times, per exemple, o membre de l’ínclita Associació de Sant Jordi (vade retro!). A part bromes, espere que la nostra Junta accedesca a tan humils peticions, pel bé de la Filà i la seua Crònica.
Però bé, anem per feina, i que el relat que ara us propose, una volta llegit, puga ser ampliat per totes aquelles suggerències que cregueu convenients, que com diu el refrany “qui no guarda quan té, no menja quan vol” i “matador de caiguda, jugador de calbot”, que és el que un Cronista seria si no atenguera el testimoniatge viu dels actors de la Festa. O també “qui té fam somia rotllos”, però per aquest camí no acabaríem mai, així que “una retirada a temps és una victòria”.
LA DINÀ.- No bé han passat els tres dies de la Festa 92, els voluntariosos aragonesos, i tots els festers alcoians, comencen a calfar-se el cap i preparar la Festa 93, sàvia llei alcoiana: aprofitar el temps que vola, que després tot són presses i sorpreses. I la Festa sol inaugurar-se, com tots sabeu millor que no jo, amb la cèlebre i popular Dinà, acte de germanor festera per excel·lència. Em conten que enguany té lloc al poble d’Agost, petita població de l’Alacantí envoltada per la penya del Sit, el Maigmó, la serra de Ventós, la del Castellar i la dels Talls (ei!, no us penseu que sóc tan sabut, que ho acabe de mirar a l’enciclopèdia), on la tropa aragonesa fa de les seues: menjar a dos queixos i
beure com a peixos cafè i bon licor. M’ho relata l’amic Xavier Rufino, el nostre gran Alferes: enguany ha estat inoblidable. I així ha de constar en aquesta Crònica. Ampli local apte per a celebracions multitudinàries i una magistral lliçó de tauromàquia a càrrec, entre d’altres, dels bons amics i millors festers(que ja és dir) Jordi i Enric Ripoll, el qual pren l’alternativa amb bous dignes d’un Vitorino amb una faena que envejaria el mateix Rafael de Paula i que deixa l’art d’un Oscar Esplà a l’altura del betum. I qui pense que exagere, que en demane detalls.
En fi, com ja sabeu, el dilema consistix en “com collir figues per setembre i menjar-se-les a Agost”. Bé, de les figues no us en puc parlar (allà cadascú amb la seua… “gastronomia” ), però el que és ben cert, segons els diversos testimoniatges que he pogut contrastar, és que els Aragonesos s’ho van passar com és costum en ells i honra la nostra filà: de categoria. I el cas és que segons les meues informacions, el poble d’Agost encara és senceret i disposat a donar-nos una altra benvinguda.
I com que la Dinà és també el preludi de l’estiu i “a l’estiu tota cuca viu”, a la mar o a la muntanya, a Islàndia o a Groenlàndia, la nostra populosa filà escampa el poll i es concedeix un respir relatiu -que no és qüestió d’oblidar el que costa tants anys d’ensenyar-se per reprendre amb forces i salut la celebració del Mig Any.
EL MIG ANY.- Ja lluny l’estiu, quan els rigors de l’hivern són una promesa en el cel alcoià, entrem en el meridià de la Festa: sis mesos des de Sant Jordi 92 i sis més per a Sant Jordi 93. Hora de recomptes, d’escurar-se les butxaques per a posar al dia la fulla, i d’afermar il·lusions i propòsits.
A la Glorieta, com és tradicional, totes les filaes, tot el poble d’Alcoi, en festiva germanor. Els Aragonesos lluïxen enguany un pavelló espectacular i irreverent, sanament crític i marxós, com és habitual entre els fills de Batoi: “Expolleta 92”. Per allí va desfilant tota la tropa aragonesa i molts altres amics de la festa calfant motors per a una de les nits més entranyables del calendari fester. Ja tots a la filà, músics i festers, va sonant en l’aire la música que ens agermana i ens fa vibrar d’emoció. I l’olleta, aquesta menja que és orgull d’Alcoi, noble plat popular que equilibra en justa pugna la rudesa dels fesols, la tendresa de la penca i la fortor de la botifarra, ompli els paps dels aragonesos i els fa aptes per a la ingestió del licor dels déus que anomenem cafè. La gastronomia, la música i la bevenda, s’alien una volta més per enaltir l’alegria que envairà els carrers d’Alcoi quan baixen els aragonesos. Puja el clima, i el cafè, en la proporció que indiquen els cànons i en la mescla que cada u tria, opera la màgia que es desborda. Música, càntics, cullera de fusta, bona companyonia! I després, ja se sap, més contents que unes pasqües, des del carrer del Tap, els aragonesos aniran a concentrar-se al lloc convingut per formar en esquadra, la música als renyons, com sempre donant-li festa a Alcoi.
Passat el Mig Any, és com si un anònim jutge de pista disparara la pistola que dóna l’eixida als festers en la seua cursa per a la festa 93, un
itinerari que enguany ve marcat pels preparatius dels anys de càrrec. Per començar, l’Alferes, que és qui ho té més a prop, incansable en la seua il·lusió, no deixa pedra sobre pedra perquè tot vaja posant-se en marxa; i els companys de l’esquadra de l’Alferes, que fan exercicis malabars per procurar-se els cacaus que els permetran el luxe de representar la nostra filà l’any vinent. Reunions i més reunions van succeint-se durant tot el trajecte, un trajecte que encara es troba als inicis. Però és que ja sabeu que el Nostre Patró sol premiar els més decidits i matiners i que no és qüestió d’encantar-se.
I mentre arriba l’ansiada data abrilenca, i per no perdre el costum i la saviesa, els nostres esforçats aragonesos se les apanyen per omplir el calendari d’assajos (“ansaios”, solem dir-ne) oficials o a escoti, decidits a fer augmentar la producció de la nostra beguda espiritosa i a conservar ben entrenats els pulmons dels de Palomar. D’especial rellevància i emotivitat és un assaig en què tots els Primers Trons que han treballat per a la nostra filà al llarg de la seua curta però intensa existència van obsequiant-se un present com a entranyable homenatge a l’amistat i la dedicació a la festa.
LA FESTA
EL DIA DELS MÚSICS I LA NIT DE L’OLLA.- I com qui no vol la cosa, ja ens trobem a l’abril i la voràgine d’actes i celebracions festeres se succeirà amb un ritme trepidant: presentació de la Revista, cartell, enramada i il·luminació dels carrers. I, és clar, la Glòria, amb tots els vestits festers al carrer i la imminència precisa de la primavera i l’esplendor festera. I també el tradicional Trofeu de Filaes, on els Aragonesos demostren un any més no tenir ningú que els faça ombra. El vostre sofert cronista, però, ignora si hi ha alguna competició on els nostres no obtinguen trofeu o no deixen els colors de la filà ben alts, especialment pel que fa a les diverses modalitats de futbol-sala, esport rei en què som els reis (i perquè la modèstia, falsa o real, en aquest cas no val per a res).
Però quan ja els ulls festers senten la imminència de la Festa Alcoiana és quan a la plaça comencen a muntar el castell, senyal que ens esperen, en girar el cantó, les anhelades jornades. I així és un any més.
Les nits d’entraetes són l’entrenament idoni perquè Alcoi es llance al carrer i faça els tradicionals escalfaments previs a les tres jornades més solemnes. A dir d’algun fester apassionat, enguany hi ha dies de filaetes d’aquells que marquen història, d’aquells autèntics i la bellesa i perfecció dels quals, en música, en ambient fester, en perfecció en la desfilada, eleven el llistó, ja tan difícil, de la Nostra Festa. I així s’acomplix el que diuen els versets aragonesos:
No voràs, xica, cristians
més alegres ni festius,
més carregats d’agulletes
per a la festa alcoiana,
puix són gent planera i sana
en les nits de filaetes
quan l’abril és un caliu
per propis i visitants.
Que encara no en saps el nom?
Els aragonesos som!
I per fi, què us he de dir? Alcoi, dia 21 d’abril, a la Plaça principal de la ciutat, sota la batuta del jove director Eduard Terol, més de vint bandes de tots els racons del País Valencià, interpreten l’Himne de Festes, corejat per milers i milers d’alcoians que l’omplin de gom a gom: “Viu en l’esfera la primavera”. Una lletra ben senzilla d’agraïment a l’haver nascut en aquest poble, un sentir
se solidaris, un clam del colze amb colze que ens emociona cada any en una litúrgia que la repetició no fa decaure. No hi falten, és clar, els entusiastes aragonesos, que, després d’entonar la veu, marxen al local de la filà on, per menjar la humil però suculenta olleta amb cullera de fusta, músics i festers entren, units com un puny, de ple ja en la festa.
Lluís Torró, en representació de tots els participants en el “montepio” dels divendres, fa obsequi d’unes plaques commemoratives als esforçats festers que durant tot l’any han estat al peu del canó un divendres sí i l’altre també, fent comptes i aguantant el “tipo” i disfrutant del vermudet, que tot s’ha de dir. També el nostre homenatge des d’ací als herois Jordi “Xapa”, Pere Arévalo, Joan Santamaria “Gafarró”.
I després del sopar, en que una vegada més assaborim les virtuts de l’olleta (encara que com sempre cada comensal en té una opinió distinta, no sé si perquè “mai no plou a gust de tots” o perquè “sempre donen faves a qui no té queixals”), tots al carrer, en tropa ben nombrosa, atents alguns al refrany que avisa que “qui no té la vespra no té la festa” i uns altres a la frugal filosofia de “el que va davant va davant”. Hi haurà, doncs, qui allargarà la nit de l’olla tant com podrà i qui, disposat a la matinada, es retirarà a hora prudent, que a pesar dels refranys, “no hi ha res escrit sobre els gustos”.
Però no passem avant sense felicitar els càrrecs d’enguany, Vicent de la Cruz Sanjuan, glorier oficial, el qual fa obsequi a la filà d’una magnífica porra que farà les delícies dels nostres caps d’esquadra, Xavier Martínez, glorier de l’hospital, i Josep Rodríguez Jordà, glorier infantil.
EL DIA DE L’ENTRÀ.- Arriba l’hora de la veritat, aquella en què amb ressaca o sense el fester es vist i acudeix puntual a la cita, paladeja un bon herberet, i quan el dia despunta i el carrer s’ompli de pas-dobles dianers i l’aire de campanes, deixa el seu cor anar per la màgia d’aquest instant irrepetible. Ha amanegut sense cap amenaça de pluja o tempesta. A l’arrancada d’enguany acudeix una representació d’aragonesos afortunats: Rafael Martínez, Perfecto
Valero, Josep Ant. Català, Rafael Gosàlbez, M. Àngel Caballero, Rafael rubio, Josep Andreu Castelló, Josep Lluís Valero, Vicent de la Cruz, Josep Blanes i Francesc Rubio.
El segon trajecte, la Diana del País Valencià, és complida pels festers Rafael Figuerola, Moisés Maiques, Josep Torregrossa, Santiago Castelló, Jordi Martí Pons, Francesc Xavier Santonja, Rafael Miralles, Antoni Seto, Gilbert Ferri, Ricard Segura Agulló i Joaquim Nebot.
I per fi, el trajecte de Sant Nicolau, coneix la desfilada dels aragonesos Salvador Sellés Cabrera, Enric Brotons, Manuel Campillo, Joan Martínez, Joan Mengual, Josep Romà, Martí Garcia, Joan Santamaria Granados, Jordi Pérez Soldevilla, Miquel Ruiz i Joan Josep Robles.
Acabada la Diana, l’habitual i reparador esmorzar a la filà en què s’ultimaran els detalls de l’Entrada d’enguany, una Entrada cristiana que bat records de ritme segons destaca la premsa en primera plana, auspiciada per un oratge aliat de les tropes del rei En Jaume. El Nostre Patró està portant-se bé per ara i no hi ha símptomes de pluja ni ruixat. Només la nota discordant d’alguns mitjans de comunicació, especialment el Canal 9, que amb les seues grues i la seua falta de sensibilitat cap a la Nostra Festa, deslluïxen una mica la triomfal desfilada, tant la mora com la cristiana, i així ho fem constar.
Formen l’esquadra Ramon Cuadros, Rafael J. Aracil, Joan Jordà, Pere garcia, Vicent Molina, Ismael Pérez, Ricard Segura Falcó, Joan Jicent Sanchis, Miquel Àngel Cano, Joan Santamaria i Antulio Sancho, i com a reserves, Lluís Ripoll i Rafel Sellés. Ells només saben com i quant van disfrutar. Com sens dubte també hi van disfrutar bona cosa els esforçats festers Francesc Valor, banderí de la filà per promesa de neoconvers, i Joan Carles Pérez, banderí croat.
I a destacar també en aquesta Crònica la magnífica interpretació que la banda de Palomar fa de “L’Ambaixador Cristià” durant l’Entrada, tal i com ve ressenyat al Ciudad del dia següent, cosa que demostra una vegada més les virtuts del cafè d’Alcoi, en dosis prudents si més no, i que per fer les coses ben fetes és més important la il·lusió i la professionalitat moltes voltes que la parafernàlia, en forma de Superman o de Guerra de las Galaxias. I és que, clar, els diners i el boato no són garantia de sensibilitat i amor a un poble.
Però el vostre cronista s’ho ha d’imaginar tot a partir del que li conten, perquè eixe dia, ben a pesar seu, ha d’agafar el cotxe i anar al Cap i Casal a solucionar uns tràmits indefugibles. Que hi farem, fester de calbot o “qui és desgraciat fins amb els collons entropessa”.
EL DIA DE SANT JORDI.- Dia que alguns fan servir per reparar una mica tots els excessos i aprofiten per descansar, encara que hi ha processons solemnes i actes de rigor, agulletes pel carrer i tot el món, especialment les xiques, amb les millors gales per celebrar el dia del Patró. Dinar a la filà, amb dones i demés parentela, amb la germanor apropiada al dia i la circumstància. Continua la festa i la música, que encara falta un bon tros per omplir.
EL DIA DELS TRONS.- Amaneix magnífic, alguns amb la teranyina enganxada als ulls, però decidits a donar guerra encara. Cita matinal, després d’escalfar els trabucs, a la filà, a degustar un bon esmorzar que ressuscitaria la mateixa mòmia de Tutancamen. I tota la tropa d’aguerrits combatents a matar fantasmes pels carrers, solitaris per força, d’Alcoi, en aquesta lluita incruenta. Ai, si els homes poguessen dirimir així les seues diferencies, quantes morts i quanta misèria no s’estalviaria! En fi, excés de soroll i de pólvora, per acabar-ho de rematar, una borratxera deliciosa.
Acabada la disparada matinal, vermut a escoti, com és habitual, amb els de Palomar, al carrer Sant Blai, on encara els valerosos aragonesos són capaços d’entonar allò de “Moros españoles” (a vore quin dia li canviem el nom, xe!), l’himne festiu dels de la Vall d’Albaida i tutti quanti. A ressenyar el solemne abraç que protagonitzen els futurs Alteres 94, moro abencerratge i cristià aragonés, el nostre amic Rufino, al mateix carrer Sant Blai, un abraç que va augurar bons presagis.
I després, en festiva desfilada que remunta Mossén Torregrossa, Bandeja i Sant Nicolau, supose que per ensenyar aquells festers que han tingut la desgàcia de no poder “servir a la patria”, els aragonesos protagonitzen el tradicional espectacle multicolor, que una mica d’exercici no ve malament. Amb foto als peus del castell, encara en mans mores, de quasi la filà al complet: un mogolló entusiasta i festiu. Després a dinar putxeret que puja al cel, encara que una mica escàs de ració per barba (o és que hem acumulat “més fam que Garró”?). Hi ha foto també per a la futura esquadra de l’Alferes, música i esquadres espontànies, perquè segueix l’alegria encara que els ossos pesen.
A la vesprada es repeteix el ritual i tota -o quasi tota- la tropa aragonesa es disposa, amb l’ajut de Sant Jordi, a reconquerir la plaça, i cremar els darrers cartutxos de la festa, en forma de soparet, aquesta vegada a la popular Placa de Dins, una idea que jo titllaria de magnífica i un antecedent a tenir en compte per a propers anys, i on cada fester, volent-ho o no, comença a fer balanç del que ha viscut aquest ressacós 93 de crisis, eleccions i guerres sense sentit. Que hi farem? Nosaltres, mentre el xiquet damunt el cavall ens llança les seues fletxes de plàstic que no ferix i el cel d’Alcoi s’ompli de foc i sorpresa, comencem la retirada i creuem els ponts pensant ja en la festa de l’any que ve, que si és possible, ens la millore.
I fins ací arriba la Crònica d’enguany. El que ha estat cert, benvingut siga, i el que és només fruit de l’excés de fantasia, vosaltres, companys festers, m’ho pugueu esmenar. Salut i gràcies per la vostra atenció. I ja sabeu: “conte contat, conte acabat”. Fins un altra.
Manel Rodríguez-Castelló, Alcoi, 29 de maig del 1993