Des d’ara fa quatre dies; he dit quatre dies i no és una frase feta, que em van demanar que escrigués aquestes ratlles, tinc la mirada estancada a les llambordes del carrer Sant Nicolau, tomant a casa, entre clarors del tan poc esperat dia del descans. Els meus peus, empresonats a les afilades botes, repetien pas a pas: Descans, descans!. El gris “peto” del “disparo” estava tan negre que havia lligat amb la túnica i els lleonets deIs punys feia estona que havien tancat els ulls. Un pas rere altre, les darreres llums de l’ “Enramà” es confonien amb els menys matiners dels estels i em guiaven cap al llit. Lloc on, per fi, els meus maltractats ossos jaurien en companyonia deIs confettis enganxats i fossilitzats en les malles i aquells monstres de pudor violenta que passen les festes a les profunditats de la caputxa.
Cap senyal de Crònica, ni de Memòria. Només calia una ulladeta a l’espill per veure el meu estúpid i perenne somriure que havia dut idèntic des feia dies, matí, migdia, vesprada, nit i matinada. Al nas, l’olor agre de la pólvora i a la llengua i la gola la cremada profunda de molts “ta ta xans” i moltes “mentiretes”. Ni rastre de memòria.
Quasi immediatament desprès, el breu somni i cap a la feina, l’ “exili”, creuar la Carrasqueta i fins el maig.
A la primera Junta comence a endevinar que aquest proper any, en el que ja estàvem ficats, no hi hauria temps per recordar el passat, és l’any de Capità. I si a l’Alferes havíem demostrat que la festa, pot ser i ha de ser senzilla, original i feta entre tots, enguany més encara. El descans ha estat només un breu sospir… “boato”, Esquadra, Cavallers, Capità, Local, Músiques i deu de la darrera amenacen de nou.
Una pixadeta al primer pis em torna a la realitat. Ja inevitablement comença la feina, il·lusió, novetats i més companys. Aragonesos cabuts i cabotes, enguany més i millor.
Retorna a poc a poc la memòria i ve l’estiu on tot cuquet viu. Augmenten les il·lusions, les idees flueixen fàcil, per que només són idees. Augmenten les calors i per combatir-les anem de “Dinà”. L’àpat Olímpic al Mas de Pastor que festeja als més variats esportistes de les més variades modalitats, incloent aquella tradicional que organitza el bo de Ximo: “Aixecament de vidre en la
barra”. Presagiant un any de fortes emocions també tenim l’Hípica. Jordi Ripoll comença una frenètica cursa cap a l’Estafeta. i Cercant la marca mínima de classificació, quasi es troba la màxima trompada, que gràcies a la seua habilitat es queda en un petit ensurt i una formidable escena de Western. Francament la memòria retorna a passos gegantins.
Venen les vacances per alguns i més calors per a tots. Sota un parasol a la platja, a l’ombra d’un avet o darrere una màquina de filar segur que cada Aragonés dedica uns minuts a imaginar-se el seu propi “boato”. No digam Pere, que no podia pensar en altra cosa, de les ganes que en tenia pel que se li venia damunt.
Amb la fresqueta tardor, alguns assajos, la missa tradicional i per fi es crea la Junta Artística que hauria de dur a terme el nou projecte per al càrrec. Vinga, a repetir èxit !. I com és molt fàcil somiar ho vam fer molt. Seria com escriure un llibre de cavalleries explicar-vos ací la gran quantitat de coses que imaginaren per acompanyar el Capità. Llàstima no tenir un oncle en Amèrica, a Hol·lywood i per descomptat multimilionari. Però érem milionaris d’il·lusions i calia compartir-les.
I ja, darrer divendres d’octubre, desenes d’Aragonesos vestint americanes mudadores prenem el centre de la ciutat, l’agitació és gran. La memòria no corre, vola. Destí el “Círcul Industrial”. Vora les onze de la nit es produeix l’explosió jubilosa: Pere Garcia és proclamat Capità Cristià 1995. Les paraules de presentació de Paco Valor es van sentir fins l’Alberri i la formal tronada d’aplaudiments dels Aragonesos allí presents va fer pensar a algun reverenciat membre de l’Associació que aquestos joves de Batoi estaven prenent una miqueta d’experiència.
Sense més pauses, al dia següent concurs d’olleta. Comença així el protagonisme dels esquadrers que ja ens avançaren part del seu vetust disseny, ambientat a l’antiguitat, més concretament als troglodítics “Picapedra”. Amb el “Abadabaduuuu!” guisaren una extraordinària olleta que com ja és tradicional ocupa un poc valorat tercer lloc, o al menys això deien ells.
Els demés sopem com podem i depreda busquem als de Palomar que amb la seua “gracieta” ens fan caure una “llagrimeta” en acabar l'”entraeta” d’aquesta “mini-festeta”. Us demane mil perdons per la “bovaeta”, però és que el Mig-Any sap a poc, i segur que com jo, sou molts els qui poseu el
despertador a les cinc per aquella Diana que no és i que hauria de ser. Que fer li!, l’endemà tots al cinema, a la caseta, al futbol o als negocis de l’estimada. Gràcies que tenim Fontilles, ahí gaudim i fem gaudir, enguany bastant apretats fem Diana, Esquadra i Alferes. Rufino disfruta tant que s’anima fins i tot a fer de cap d’esquadra, i quasi de nit, de l’autobús al llit.
Els esquadrers ja no poden aturar-se, enceten novembre amb la presentació del seu vestit. Ho fan a la Filà i trien al més “guapo”. Saoro llueix per a tots. Diuen que els agrada més per darrere i per tant Saoro va triomfar, com Paco Aznar, autor del disseny. Està bé que els agradés, desprès de rebutjar-ne catorze. En Batoi, com ha de ser fixaren la seu i allí en Hnos. Payà es reuniren tot l’any per donar vida als “negres” aragonesos. Com a més d’això també són cavallers, convidaren a les dones en la Venta del Pilar, per cert tot el dia del Pilar ha estat qui us escriu refrescant la memòria ficat a casa, el dia dels Enamorats, doncs ells ho estan de la dona i…… de la festa.
Mentrestant, la Junta Artística i el Capità es posen d’acord i van caçant idees i engabiant-les com poden per dur-les a terme. Pere Garcia fill dibuixa i projectà els vestits de Capità, la seua esposa, favorita, cavallers, dames i escolta. La cosa era emocionant per que els seus pares i la seua germana anaven a ser els destinataris dels lloïdors i fantasiosos dissenys. Santi Amador, aragonés antic i una miqueta modern, s’encarregà de la resta. Rafa i Jordi administren i controlen que és un gust, Xavier Rufino tot s’ho veu fàcil i Moisès, Lluís i el que escriu teníem prou posant-nos nerviosos i inventant nous embolics. La música tendria gran protagonisme de la mà inspirada de Àngel Ferrando i Joan Ponsoda de “Tam Tam Percussió”. La sorpresa vindria del Centre Dansa Ana Calvo.
Acabant-se l’any, al Teatre dels Salessians férem la presentació. El local estava de gom a gom, indubtablement un èxit, al menys a primera vista. El que escriu pensava que el contractarien per presentar modes a París o al menys que lligaria més, després de fer la presentació davant de tanta dona, però res. O siga, que el millor d’aquella vesprada va estar els tipus de les modelos i dels models. Gràcies a tots ells. Des d’aquell dia el “boato” estava definit, no així el sexe dels qui portarien els vestits, cosa que va resultar curiosa inclús per al periòdic local. No sé per quina raó, al final no van haver sorpreses i cadascú va vestir el propi del seu gènere.
Paral·lelament, els Cavallers presentaven al Lolo el seu disseny, obra de Pere fill i ho va fer ell mateix, quasi al mateix temps que estrenava “casaca i boina caquis de soldadito español”, ànim Pere que això ja esta passat. Entre els Cavallers hi havia alguns que no ixen a festes i quatre germans del Capità. Enhorabona a tots. Els dissabtes a Apolo es veien per donar forma a la il·lusió.
I d’ací a l’Abril, la memòria és ja tan fresca que tot se m’oblida, reunions, reunions, gravacions, assajos, comptes i recomptes, llistes, carrosses, circulars i més… reunions.
Mentre florien els renovats marges del Molinar i el parc de Cantagallet obria els ullets a la Primavera, un munt de cavalls, dones i festers evolucionàvem amunt i avall com si d’una superproducció es tractés, sota la inflexible veu d’un megàfon esquerrà i ben potent. Ara correu, ara galopeu, a poc a poc, més de pressa, boteu, crideu,… ja s’ho podeu imaginar. Un amic alacantí, sofert participant al “Boato” em deia: “Los moros y Cristianos de Alcoi són únicos porque los alcoyanos llevais el espectáculo dentro.” I això no era res per al que tenia que viure.
I arriba l’abril, aviat començarà la festa i la vespra no es fa esperar. El dia 7 presentem la Revista, l’acte, modest però ben cuidat ens va tornar a vestir de gala i ens emocionà a tots. El dia 8 van tenir un meritori Trofeu de Minusvàlids “Batoi” i assaig dels cavallers per a tota la Filà. El 9 sense temps per reposar-nos, el Trofeu de Petanca en la Plaça Al-Azraq en commemoració de la capitania, i on Carlutxi va posar ferms a tots, fen-se càrrec d’algun detall organitzatiu, més be gracioset, que us ha conte ell.
El 12, extraordinari concert de flauta i percussió a càrrec de “Tam Tam Percussió” a l’església del Patró, va estar un toc exquisit, llàstima que només hi anaren alguns “exquisits”.
El trofeu Filaes ens va proporcionar un segon lloc a Tenis Taula, una ràpida eliminació del futbol sala i una incomprensible eliminació en Petanca, quan guanyàvem per 13 a 0 en les semifinals vam acabar perdent 13 a 15. Al final un quart lloc que està molt be.
En aquest any tan apretat, l’Abril és un vertiginós camí cap a l’eufòria, sense treves.. El matí del 16 veu els primers aragonesos amb el disseny oficial, i com tants altres anys un Sergent, però no dos com abans. Enrique Ripoll abraça en l’arrancada al nou fester que representa al Sergent Moro, en un acte
que l’honra i que a mi m’emociona profundament. Ens queda Gonzalo que estrena vestit, algú va proposar penjar-lo d’un balcó degut a que la roja creu i el color blanc destacaven sense mesura en el nou disseny. José Blanes i Francisco Rubio ens representaren a Alcoi i a l’asil com sempre ho fem, amb elegància i gràcia festera. Berenar de mona en casa del Primer Tro, per cert, també magatzem del boato, quin luxe. Després, entraeta del barret. Èxit amb els de Palomar, que quasi els hagués vingut a compte llogar-se una casa a Alcoi per què els teníem ací tots els dies. La frase “Són els Aragonesos i enguany tenen Capità” substituí en totes les “Entraetes” a aquella tan sentida de “Y vosotros, de qué filada sois?”.
I al matí següent, Glòria Infantil, Javier Ripoll ens fa recordar a molts la primera i petita túnica, el xicotet casc, la ballesteta, les primeres il·lusions. A la nit del següent dia “Entraeta” de la Filà, al següent dels negres i al següent també i al següent…
Al següent, els Músics, olleta en el local tradicional i aquells pocs que podien controlar els nervis altra vegada d'”entraeta” amb prominent i daurada ballesta a la sol.lapa. I per què contar-vos ?, a continuació una curta nit sense dormir.
El dia de les Entrades ens proporciona la primera gran emoció només despuntar el dia. Gonzalo arranca la Diana amb els Aragonesos i així acomplert un dels seus més grans desitjos. El seu rostre reflexava orgull pels seus companys i Alcoi reconeixia en l’inici de la Festa, el sabor entranyable de l’amor per una Filà. I mentre Gonzalo i els nostres Dianers gojaven i feien gojar, el partidor era “feudo” aragonés, potser vivim ara els moments més difícils. L’escola de Sant Vicent es quedà estreta per rebre tanta esperança i les seues parets es veien fràgils per allotjar tanta gana creixent. També el localet de Romualdo quedava estretíssim per als esquadrers, maquilladores, fotògrafs, i amics reunits amb tota la il·lusió posada en els minuts que havien de seguir.
Just a les 10’45 tot comença de debò, per a molts és el final d’un gran empeny. Ja no es pot pensar en l’avenir ni en el passat; nits en vetlla acabant carrosses, assajant moviments, repuntant teles. Es tracta d’anar vivint el present màgic del matí del 22 d’abril a la ciutat d’ Alcoi, el més lentament possible.
L’exèrcit multiracial en moviment, cent vegades imaginat, que acompanya al seu Adalil es posà en marxa. Vull ser breu però un any de Capità no és un any curt.
El pendó a cavall de la Filà obri en solitari. Després banderes medievals i xicones a la manera de “pajes” cortesanes acompanyades d’un grup de músics que interpreta ” Postludi” que és la magistral peça musical que va tancar el “boato” de l’Alferes, obra de Àngel Ferrando, autor de totes les peces. A continuació baixava el gran cos de l’exercit amb la seua pròpia intendència, dones i xiquets. Huit genets, de vegades al pas, de vegades al galop representaven l’avanç de la cavalleria. Un grup espectacular de monjos guerrers a peu representaven la infanteria simulant accions d’atac i defensa sempre en moviment, destacava en ells un impressionant cap pelat que els donava un aspecte ferotge. Darrere ells marxaven un grup de Sarraïns, combatents amb el bàndol cristià, representant la diversitat racial de l’època portant una petita catapulta que va resultar una “pífia”, com altres elements del “boato” (Carrossa del Capità, Carro blindat i la gran torre d’assalt a mig construir i mai acabada ), només atribuïble a la falta de professionalitat del constructor i que va decebre completament a la Junta Artística, no ens valen excuses però deixarem l’assumpte oblidat per sempre més. A tot aquest grup els acompanyava la dinàmica peça musical titolada “Host i Cavalcada”.
He de recordar ací el innovador acte que vam preparar a la plaça, repartint des de bon matí milers de mocadors vermells i grocs amb el nom de la Filà entre tot el públic. L’objectiu era fer-li una gran rebuda al Capità desprès d’executar-se una petita peça musical. Aquest originalíssim gest va tenir un èxit
discret degut a falta d’enteniment amb l’Associació però va estar bé, doncs ens va donar l’oportunitat d’explicar el sentit del conjunt del “boato” a una gran part del públic i als comentaristes de la televisió que es van fer ressò.
El moment culminant seria l’impressionant acompanyament musical del Capità amb 150 músics, incloent un grup de Menestrils de Vilanova que interpretaven “L’Adalil” amb els seus instruments genuïnament catalans.
Dominant aquell luxe auditiu, Pere Garcia i la seua dona, dalt d’una carrossa representant una tenda de campanya, saludaven al poble d’ Alcoi tant com els alcoians ho feien amb ells, amb grandíssima admiració i profund respecte per aquells moments que estaven tots vivint. Pere amb posat guerrer i
la seua esposa amb un adequat vestit per l’època gaudiren del somriure feliç del poble.
Rere ells, el grup de cavallers, tots a cavall i amb aspecte guerrer de campanya acompanyats d’escuder. El fill de Ripoll va caure del cavall en el partidor però amb valentia aragonesa va tomar a montar amb més ganes que mai.
A continuació les dames de la Cort portant unes gracioses guirnaldes naturals. Rere elles un nombrosíssim grup de guerreres formaven l’escolta de la bella favorita, filla del Capità Pere, que anava damunt una gran ballesta portada per un grup de joves. Destacava la fantasia i un gran arc que duien totes.
Després baixava un carro blindat que representava el botí de guerra amb una petita escolta on es trobava el aleshores entrenador de l'”alcoyano” Luis García, un xicot i tres “Manolos”, dos d’Alacant i aquell aragonés del qual he heretat aquesta feina de fer de contador de coses.
Després del carro, potser un altre dels millors moments del “boato”: El Centre Dansa Ana Calvo ens presentava un al·lucinant “Dansa de Guerra i mort”. Dotze homes vestits amb cota de malla representen amb enèrgics moviments les animes dels soldats a qui la mort sorprèn al camp de batalla. Aquesta es representada per un immens llenç focs d’atractiu cos que porten un grup de demacrades joves i que cobreix el carrer de costat a costat produint un efecte sorprenent i que va rebre grans elogis per l’acurada execució de la representació. Els acompanyaven un amplíssim grup de músics i un centenar de veus del Cor d’Algemesí.
I sense aturar-nos ni una miqueta, baixa l’esquadra especial que va agradar molt, destacant una impressionant àguila al cap i una llarga i original barba grisa que va obligar a tots els esquadrers a afaitar-se la pròpia; la qual cosa va resultar divertida, doncs Gervasio i Romà feia més de quinze anys que no mostraven les seues galtes nues. Pep Blanes va fer de cap “batidor” i el “guapo” Vicent De La Cruz arrancà la magnífica esquadra als sons de “Als Cristians” que interpretava la Banda de Cocentaina. Aquesta crònica li la dedique al veterà amic Vicent doncs ell és el secretari i l’any que ve acurtarà aquesta feina i farà la memòria, i açò només serà crònica.
A continuació la Filà va estar ben representada per festers i xiquets i una saborosa esquadra de “blancs” amb cavall. Anem acostumant-nos de nou a l’estricta formació amb “Capa” i “casco” per als propers anys la qual cosa també està molt bé i bona falta ens farà.
Desprès de l’extenuant i exitós matí, el multitudinari dinar en la Filà va col·locar les forces, les felicitacions i les ganes de festa en lloc prominent. Local gran i més gent implica més i millor festa, caldrà tenir-ho en compte.
L’Entrada de moros la vam viure molts per la televisió doncs la majoria erem al Grimsbi, o com es diga ara, al Itàlia o ves a saber on. El que si sabíem on estava era el fester Lluís Torró que va haver de passar les festes a la Residència, doncs la seua dona Bea va tenir el seu fill just quan el Capità Aragonés arrancava del Partidor. Enhorabona, Lluis i Bea no oblidaran mai la data d’aquesta capitania.
La nit no es va quedar curta de diversions, beuratges, ballades i alguns confettis amb els que ens va obsequiar un Jordi Olcina pletòric obsessionat en pujar per damunt les taules.
El dia 23 el Capità, el seu seguici i la Filà tinguérem també un protagonisme especial com tocava, abans l’havien tingut els xiquets en la segona Diana. Cal destacar la boníssima música interpretada pels músics catalans durant la Processó General i que va causar una gran impressió en el públic. El Patró amb els aragonesos va estar acompanyat de forma esplèndida tan de matí com de vesprada. No puc passar per alt, l’acte de padrinatge dels gegants del Grup de Danses Sant Jordi. Actes com aquest fan més festa i contribueixen a engrandir el sentit, abrillantar el colorit i extendre la fama de la nostra festa. La presència dels gegants de molts llocs de la geografia catalana i valenciana va ser un detall molt especial. Per fi, amb un fred que pelava, el passacarrers dels farolets quedà massa fred. Caldrà aportar imaginació, ganes, participació i música per millorar aquest senzill, nostre i imprescindible acte.
El dia dels Trons també va tenir moments especials. De bon matí esperàvem l’estafeta al castell quatre aragonesos amb “capa” i “casco” dels 20 que eren voluntaris en la Junta de Rams, on van tenir que fer un sorteig per decidir qui hi podria anar. Caldrà més responsabilitat per al futur. Amb 2 graus de temperatura ningú sabia que s’havia de fer i en acabar l’Ambaixada tampoc s’havíem enterat. Gonzalo quasi ix pel cristall del Campanar com un cohet al
confondre a l’alferes contrabandista amb l’acompanyament de l’ambaixada. El cafè en llet li va volar pels aires i ell va batre el record del món de velocitat corrent cap al castell.
Pere fill va representar al seu pare durant tot l'”alardo”. I encara que semblava molt nerviós, en l’ambaixada i la lluita cos a cos semblava el mateix Depardieu en “Cirano de Bergerac” rapsoda i esgrimista fora de sèrie.
Jordi Ripoll va tenir una estafeta difícil però ja sabíem de la seua valentia i ahí queda la feina ben feta.
Amb ganes de festa i llàgrimes en alguns ullets, sobretot en els bonics ulls de les dones de festers integrades al “boato”, Sant Jordiet sorgí dalt el castell per anunciar que la festa havia acabat i que els Aragonesos podíem estar ben tranquils i satisfets fins d’ací 14 anys més.
I mentre beia i menjava a la porta del castell en un soparet “clandestí” aquella nit vaig perdre definitivament la memòria i tota, tota la tinta del meu bolígraf.
Us demane perdó per tots els oblits i per la llargària però açò només és la mínima expressió del que realment va passar.
Enhorabona a tots i moltes gràcies.
Natxo Carbonell
Alacant, 12 d’octubre de 1995