Estimats Aragonesos:
Recorde, molt vivament, al menys, tres dies de batalla. Tres dies de guerra estricta: a les emocions i als músculs; al cor i al cos.
Tot començà amb una gran matinada i el vestit lluent per després pujar dalt del turó i baixar-lo a marxes forçades sota la pluja. A la nit, castigar cada múscul amb les tonades de músiques mefistofèliques. Matinar de nou la segona jornada i, aturdit pels cent beuratges del dia anterior tomar a brindar. Festejar al Patró, seriosos amb arma i casc; destil·lant pel front i les aixelles, creences, obligacions i fidelitats. De nou, a la nit, vertiginosos o sugerents moviments als sons de percussions extraterrestres. I la tercera batalla, entre fums i trons, i el silenci fogint cap a l’extraradi. Vingué l’aparició del Walí amb la multitud preparant-se pel darrer cos a cos. Jo, quasi tocant la porta del Castell; amb gran emoció doncs de aconseguir-lo o no tracta la historia. Jo, com deia, molt a prop del castell, no dissimulava la satisfacció de ser un dels supervivents i em disposava a celebrar la victòria. Quan, de sobte, com si d’una autèntica nit del segle XIII es tractés, la foscor ho inundà tot. Les parelles s’abraçaven més fort, no sé si per por o per ganes, els gots es confonien i els amics s’escridassaven. Un munt d’espelmes, torxes, fogates i llanternes evocaven la nit primitiva en el campament després de la dura batalla. Quina nit de soparets més autèntica! A palpaentes la festa era singular, magnífica, extraordinària, íntima.
Recolzat a la paret de fusta i aprofitant l’apagó em dispose a recordar, apurant l’última ració de la poció màgica pròpia d’aquest poble. Allà pel maig del 95, ara fa un any, David Pla i la seua Junta deixaren la seua responsabilitat de dirigir la Fila a José Antonio Català i molta gent jove. Hem d’agrair als qui ho deixaren després de tanta feina. També els que reprenen la tasca d’organitzar amb valentia els reptes de l’avenir. Gràcies, moltes gràcies sinceres des d’aquestes ratlles.
Al juny es respirava calma, començà un curs amb lliçons menys esforçades. Enfrontem una etapa més tranquil·la, el Mas de Pastor olia a coca i a paella, Ximo suava i somreia, nosaltres també.
Els divendres de l’estiu a Batoi, comentàvem encara els fruits de l’esforç passat amb els càrrecs. S’ho veiem amb una miqueta de nostàlgia, d’orgull i d’alguna manera amb ganes de tenir una altra oportunitat.
Sense quasi adonar-nos, ens fiquem a l’octubre i la Junta proposa seriosament la necessitat d’un local més gran. Ja n’hi ha prou de fer-se el vermut de cara a la paret i formar entre cadires.
El Mig Any resulta emotiu i senzill. Els nostres fesols resulten insípids per al jurat de concurs d’olleta, però a nosaltres ens saben a companyonia i a Filà ja veterana. Cada vegada més nombrosa i si no és per la qualitat de la nostra olleta, per alguna cosa serà…
A l’Entraeta semblem congressistes d’un il·lustrat aplec. Tots amb la irònica targeta que pengem de l’americana. Un senzill però original detall.
Quasi immediatament tenim una cita fora del nostre Alcoi. Enguany per a nosaltres, una excursió molt especial. Fontilles rep el nostre Capità en un dia esplèndid de sol. Intercanviem vestits i acabem sense saber molt bé qui és fester i qui boato. El Capità torna a lloir amb tot l’acompanyament. És especialment emocionant la darrera fotografia on posàrem tots junts i diguérem adéu a un any de càrrec disfrutat enormement.
En començar l’any 1996 s’agilitzen les gestions i es decideix ampliar el local del carrer La Cordeta. Les obres s’inicien al febrer. Nosaltres tornem a Batoi durant un temps. En el cap de molts ronda la preocupació per la proporció que van prenent les obres. Per això no podem evitar de ficar el cap cada vegada que passem per la porta.
Amb algunes dificultats el 30 de març, l’obra esta acabada. Coincidint amb una lamentable Junta de Rams, on alguns, desorientats potser per l’emoció de la impecable estància, mostraren poca educació. Malgrat tot, inaugurem i ho festegem amb un popular “ensayo”. La poca atenció i la falta de respecte de la reunió es tomen abraçades i somriures amples. És la inexplicable virtut de la Festa. Cal detenir-se ací, per elogiar el canvi en les instal·lacions de cuina i bar. També l’espai útil ha augmentat considerablement. La netedat i claror són motiu de satisfacció.
Però, el nou local haurà de proveir-se d’amples vitrines, doncs enguany hem tomat a aconseguir el campionat de Futbol Sala i el subcampionat de Tennis Taula. Seguim sent indiscutiblement i de llarg la Filà més premiada i amb més títols assolits al Trofeu Filaes. Enhorabona a tots perquè açò no té traça d’acabar mai.
El 7 d’abril s’enceta la Festa amb les Glòries. Som representats en l’oficial per Francisco Rubio i en la de l’Asil per Pep Planes. Aquestos dos festers recordaran la celebració per l’estrena del local. El mateix dia Gonçal arranca el darrer pasdoble com a sergent cristià. Tots els Aragonesos tenim motiu per emocionar-nos, albergant l’esperança que el seu substitut pertanya també a la nostra escola de Caps. I a la nit l’Entraeta del Berenar, preludi multitudinari de les següents, es caracteritza per la falta
dels barrets tradicionals. Però com que és la primera i duem la mona dins el cos, es disfruta com cap altra, sobre tot els xiquets.
Set dies després el toro és per a la Glòria Infantil, el xiquet Pablo Sancho Miravalles s’ho passa d’allò més bé tant a l’esmorzar com al recorregut davant l’admiració de tots.
El mes d’abril s’acosta ja a la trilogia amb les Entraetes. Cal destacar la recuperació de l’Entraeta dels Bastons o “dels Pals” que ens va recordar temps no molt llunyans. Nit d’autèntic sabor aragonés i que, respectant tota opinió, em va semblar una desfilada divertida, digna i original, que pot i deu convertir-se en tradicional.
Amb el 21 al calendari, la Nit de l’Olla resulta neguitosa i alegre, però amb un ambient més relaxat que l’any anterior. Cal destacar el simpàtic barret i oblidar l’antiquat escut que portava enganxat.
S’obre el vel de la nit del 22 amb l’arrancada de Gonçal vestit de sergent contrabandista. Els Aragonesos estem allí per acompanyar-lo, mentre esperem desfilar de nou a l’últim lloc dels cristians. Fem Diana als sons del pasdoble Tayo, i arrancats per Jordi Pérez Soldevilla.
A l’hora de l’Entrada el temps és gris, però això no acaba de preocupar-nos. Una formació excessivament tradicional ens ocupa. Crec que hauríem de plantejar-nos la necessitat d’incloure innovacions imaginatives a l’Entrada, doncs cada vegada som més.
El banderí, que porta Ripoll, i unes parelles amb disseny complet s’avancen a l’esquadra oficial. David l’arranca amb la marxa “L’Ambaixador Cristià”, que resulta molt emotiva per al públic, ja que l’Entrada canvia de ritme després de la torrent de pasdobles andalusos que ens precediren. Darrere baixa l’esquadra dels xiquets. A continuació, una espectacular i enorme quantitat amuntegada de festers: xiquets, xiquetes, carrossetes i carrossotes. Destaca una torre bastant acurada i de bona planta que sembla el Castell de Cocentaina. Unes quantes parelles amb disseny semi complet precedeixen la carrossa del Cop, plena de més xiquets i xiquetes.
Al final del carrer Sant Nicolau ens sorpren la pluja, la qual cosa inflama d’emotivitat a l’acte. El públic aguanta sota els paraigües i ens aplaudeix ben fort. Curiosament el núvol s’esgota just quan acabem l’Entrada. Sembla com si hagués estat “fet aposta”. Banyats però eufòrics, ho celebrem banyant-nos per dins fins l’hora de dinar. Alguns s’admirem de l’Entrada Mora i molts ens divertim fins la matinada.
Acabada la nit, la segona Diana és alegre i nombrosa. Cap al migdia ens veiem tots al Parterre, on gaudim d’un aperitiu i d’un passacarrers deliciós i indispensable. El nou local és ple a l’hora de dinar, potser enyorem els vestits de boato de les senyores i la massiva presència femenina dels anys passats, però la festa encara és així …
La Processó General discorreix amb normalitat i amb una suficient assistència de Festers. Acabem el dia amb una esplèndida revetlla al local.
El Dia dels Trons neix refulgent de sol i el “disparo” matinal compta amb nombrosos trabucs. A continuació fem el tradicional passacarrers, que va començar dubtós, però va esdevenir divertit. Cal dir que ja és una tradició i hauríem de participar amb més alegria. Senzills moments com aquest aporten caràcter i simpatia popular a la Filà. Els trons de la vesprada resulten especialment llargs. Caldrà buscar una explicació, doncs molts Festers es queden sense pólvora abans d’arribar a la Plaça, que per poc queda silenciosa.
I ja, quan l’aparició és un record i la llum no torna, decidesc aprofitar la foscor per fer un brindis a l’any que vindrà i em perd definitivament pels carrerons allà on sona una rialla i uns meravellosos ulls m’esperen. Voldria que tots tinguéreu un record tan grat com el meu i unes ganes enormes de tomar a veure’ns.
Natxo Carbonell.
Alacant, 23 de maig de 1996