(o rondalla d’un aragonés nostàlgic)
En un petit reducte fester a finals del segle vint un aragonés nostàlgic guardava en caixes de cartró reciclat aquell tratge que formava part de la seua identitat. Era la trista, fosca i anguniosa nit d’un vint-i-cinc d’abril i l’aragonés, esforçant-se en netejar el cuir per tal de que quedara net com una patena, només pensava en com era de cruel el temps.
Aquest era, sens dubte, un jutge implacable que mai firmava una piatosa tregua i es mantenia terriblement obstinat en el seu constant discórrer. No hi havia forma de sotmetre’l per tal de controlar la seua velocitat -que, tot s’ha de dir, superava de bon tros la de l’AVE- segons convinguera als éssers humans accelerar o relentir la seua marxa. Per aquest motiu ara, l’angoixa provocada per la fam de festa, torbava la seua consciència perque una vegada més li havia tomat a ocórrer.
El fet era que aquell modest aragonés havia estat tot un any desitjant que arribaren tres dies màgics, soportant un dia sí i un altre també les xorrades de la vida quotidiana, per a que, quan finalment havien arribat, transcorreren a la velocitat de la llum sense que pràcticament se n’adonés ni pogués gaudir-les amb tota la intensitat que hom desitjaria.
L’instant crític arribà proper a les vuit de la vesprada del vint-i-quatre quan, un sentiment de rebeldia per sobre l’esgotament de tanta guerra, donà lloc a la idea de que la festa hauria de durar més dies. Però el temps per les divagacions va acabar prompte en el moment en que l’harmonia desafinada de l’himne deixa buida la gola dels molts improvisats Pavarottis. Tots junts, festers i festerets, mirons i mironets, acomiadaren la festa.
Per desgràcia, tothom era conscient de que després hauria de tomar la rutina, ara més insoportable que mai com a conseqüència de la ressaca de festa ( i d’altres menesters que ara no venen al cas) que es portava sobre les espatlles. Les obligacions, les preses i les ordres del tirànic cap, un poca-solta que havia fet diners per via matrimonial, esperaven al girar el cantó. Així, com que el perillós període per caure en una depressió de cavall no havia fet més
que començar, aquell aragonés havia pres la decisió de plantejar combat a la nostàlgia amb les poques forces que li restaven encara que hi deixés la vida. De sobte, la seua dona entrà a l’habitació i, després de sorprendre’s enormement de que aquell any l’aragonés arreplegara tan prompte la roba de festes, li preguntà que què volia sopar. Ell li contestà posant-se la mà a la panxa que una sopeta estaria bé perque no tenia massa gana i com que el café passava factura el cos no estava per res més.
Immediatament, quan la dona va marxar dient-li almenys cinc vegades que no tenia vergonya i recriminant-li una vegada més lo del numeret de baixar se les malles en ple Cantó Pinyó, l’aragonés tornà a les seues cabòries respecte al dur repte que se li plantejava al davant: el fet de tornar a la feina, a la soporífera normalitat. Però l’aragonés no estava dispost a deixar-se vèncer tan ràpidament i per això determinà que la millor forma de defendre’s era tirar mà de la lluita psicològica mitjançant els records.
Mentre passava el drap banyat per damunt del peto va retornar mentalment al punt cronològic on havia començat a reviure la festa. Li omplí el cap la imatge d’un dia calorós de juny en el que la família aragonesa es retrobava al Mas de Pastor (on, per cert, va rodar l’idem). La Dinà es va convertir en una comunió de festa, conversa i riure prou refrescant en un estiu, si més no, calentet. Dissortadament, tot no van ser alegries, doncs va ser aquell mateix dia quan tots s’assabentaren de la mort de Cano, conegut com “el interprete”, que havia sigut un dels fundadors de la filà. L’aragonés no pogué més que acceptar novament amb resignació i el cor trist que allò era llei de vida i que no es podia fer res front a la mort.
Continuant, però, el seu recorregut memorístic, recordà que a setembre arribà la revolució culinària a la filà amb el canvi de conserge. La veritat era, segons pensava l’aragonés, que sempre resultava poc gratificant tindre que substituir a algú, però com que la filà necessitava un conserge que es rera càrrec dels dinars dels dies de festes, arribà Juan amb bones referències dels companys verds.
Verds, però també grocs, blaus i rojos, eren els paperets de confeti que cobrien el terra de l’habitació com si d’una catifa persa es tractés. No volia ni pensar en que diria la seua dona en vore l’empast fet. Aquell aragonés, malgrat que havia pres més d’un bany per llevar-se de sobre els adorns policromatics,
encara es rascava el cap per garantir que havien desaparegut del tot. Una vegada que certificà l’absència als cabells de la incòmoda paperassa, la visió de la seua presencia massificada al terra el portà a recuperar l’escena de la Junta més ràpida de la història coneguda per la qual es va aprovar el tancament de la filà per tal d’evitar la massificació de l’element fester. Ja hi havia massa d’aragonesos. Eren tots els que estaven i estaven tots els que eren, així que havien fet bé de tancar la porta perquè del contrari haurien d’esperar fins la pròxima reencarnació per a fer la segona esquadra.
Després d’allò arribà Mig Any per fer tremolar el cor i l’estómac per mitjà de la música i l’olleta respectivament. Al temps que netejava la sabata dreta – que, per cert, com que tenia el taló desgastat li havia donat les festes sense deixar-li ballar a la Plaça de Dins-, l’aragonés recuperà el moment en que la nombrosa representació aragonesa feia ambient a la Glorieta, sempre al racó del costat dels serveis per si urgia fer-hi una visita. Per a l’aragonés no era res de nou el fet de que no guanyaren el concurs d’olla ja que tot estava tradicionalment arreglat. El que si era novedós va ser trobar-se amb la companyia de xiques guapes que ballaven davant d’un camell i de Lionel (que ja començava a fer-se notar), mentre baixaven camí de la filà per sopar. L’entraeta d’aquell dia amb la repetitiva Dolores no mereixia, en opinió de l’aragonés, cap record, així que la va obviar del seu repàs. Es més, li pareixia ridícul que entre tant pasodoble que existia es baixara a tothora amb la mateixa insípida i gairebé molesta melodia.
No obstant, la cara se li impregnà de goig al fer memòria de l’arribada de Fontilles la setmana següent. I això es devia tant al fet d’haver disfrutat fins on el cos va resistir, com a l’orgull que es desprenia d’ésser la filà amb una major representació en el sanatori.
El temps va continuar passant a velocitats de vertigen fins que arribà l’assaig de finals de novembre. Aquell aragonés es tornà a congratular de les innovacions administratives introduïdes per la Junta amb allò dels “tickets”. Malgrat que al principi havia estat acollit amb reticències, era just reconèixer que amb el sistema d’entrada a la mà s’evitava que la filà es plenara de major quantitat de forasters que de germans aragonesos.
A més a més, i deixant de banda la gran quantitat d’assistents que hi anaren a aquell i la resta dels “ensayos”, el de novembre fou especial ja que es
va rendir homenatge als més veterans de la família. David Pla Miquel i Sebastián López Paredes foren declarats Festers d’Honor amb quadre e insígnia d’or inclosos, i Salvador Sellés també amb els mateixos galardons va ser nomenat Primer Tro d’Honor davant la presència del President de l’Associació i d’antics aragonesos convidats a l’acte. Veritablement fou un acte emotiu de merescut reconeixement.
Ara, el suau perfum de la sopeta provinent de la cuina li arribà fins al nas. Segurament la sopa seria d’eixes que venen en sobre preparades per afegir aigua i calfar. I es que, en tants anys que portaven casats, la seua dona encara no havia parés a presentar-li un plat a taula que no fos de la Guillermina. I allò li recordà que precisament després de l’assaig de novembre l’amic Juan, conserge que venia amb bones referències dels companys verds, deixà òrfena la cuina de la filà un altre cop fins que Alfonso, amb un paren de… bé, senzillament amb un parell, agafà les brides dels fogons per a proveir-los d’uns àpats quasi divins (a excepció feta de les ja tradicionals faves amb cuixot).
Més tard, botant-se el Nadal, la premonitora Junta de Rams va servir per la inauguració oficial del local de la filà de la qual va donar compte el magnífic desplegament informatiu del Ciutat. Però allò que en realitat importava era que el local havia quedat perfectament perfilat amb parabales representatius dels escuts, un tant defectuosos, de les vint-i-vuit filaes i per mitjà del mural -firmat amb mestria pel germà Rufino- clarament inspirat en les etiquetes de Cerol.
Aquell aragonés, fart com estava de fregar la sabata dreta sense que la pólvora desapareguera, començà amb l’altra mentre continuava el fil discursiu del seu recordatori, ara amb la Glòria oficial, Fresquet matí de Glòria va ser aquell al que la família aragonesa en ple va tindre que agrair a Déu que el fort vent no s’enduguera a Romà per davant. No obstant, les condicions atmosfèriques no foren suficient per deslluir la festa i la Glòria, triomfant, plenà el carrer de música, de sentiment i d’alcoiania. Tot era molt bonico i això hi havia que viure-ho, com no es cansava de repetir Romà visiblement embriagat per l’emoció. Petit, però gran d’esperit, el glorier aragonés havia complit el rite de cridar la resta amb magnificència.
Així ho va fer també el glorieret infantil al diumenge següent en un dia de Glòria més bé calurós i impregnat de l’afecte de tota la filà envers el somriure
innocent del xiquet protagonista. I tan gran o més va ser el somriure que monopolitzà la cara d’aquell aragonés quan pensà que en aquella ocasió el Primer Tro es comportà com un home i no plorà.
En efecte, tal i com pensava l’aragonés, el temps havia transcorregut exageradament ràpid; en un tres i no res, les desitjades nits d’entraetes deixaren pas a l’arribada de la jornada de la música i l’aragonés, enceset de festa, es veié novament a la porta del Calderón fent els exercicis de calfament de gola per destrossar l’himne. Malgrat que la interpretació no siguè massa harmònica, la pell de l’aragonés semblava tant a la d’una gallina que practicament li cacarejava.
Després, una vegada ja en la filà, estava tan ple de goig i el cor li radiava tanta força que fins i tot tastà l’olla, però aquell acte d’heroisme només va ser útil per plantejar-se molt seriosament com era possible que hi hagués gent capacitada per menjar-se dos i tres plats aquella mateixa nit.
L ‘aragonés es llità prompte; va pensar que trauria més profit anant-se’n a dormir que no soportant un altre cop a la Dolores i al seu fill. Va interrompre per uns minuts el flux de la seua consciència, en plena activitat reminniscent, per tal d’excretar simbòlicament damunt la mare del corretger que li havia fet el correatge nou. Acabat d’estrenar i ja se li havien caigut dos claus. Aquell aragonés estava realment cabrejat perquè cada volta cobraven més i ho feien pitjor. De tota manera, l’assumpte no quedaria així; ja s’encarregaria ell en tindre temps de cantar-li les quaranta al suposat artesà. Per rebaixar el geni, l’aragonés, que tenia un caràcter fort, va continuar recordant la Diana, matí d’il.lusió farcit d’impaciència entre herberet i herberet, per allò que havia de vindre. Quasi amb llàgrimes als ulls aquell aragonés revisqué durant un instant el màgic moment de l’ arrancà a càrrec de tot un sargent. Allí estava Gonzalo més lluidor que mai donant l’ordre de pujar la ballesta al muscle quan ho marcava la partitura Primavera. Només li venia al cap la imatge del públic trencant-se les mans per agrair la sincronia de la formació i el bon fer de qui duia la llança.
Després amb el temps just pel vituperi vespertí la companyia aragonesa es traslladà fins San Vicent per organitzar la desfilada. Aquell aragonés, que en el fons era un sentimental, disfrutava de l’ambient frenètic, nerviós i emocionant que envoltava el temps d’espera pel començament de l’Entrada. Per fi havia
arribat l’hora de la penetració esplendorosa a la vila i el públic permaneixia pacientment per rebre’ls amb acollidors aplaudiments. L’aragonés tenia unes ganes terribles de comprar el vídeo de les Entrades per poder veure la triomfal participació de la filà. Encapçalada en primer lloc pel banderí a cavall, aquesta baixava per Sant Nicolauet amb inesperat ordre. Just darrere del banderí, l’esquadra precedida per les sis parelles de rigor, avançava al tempo marcat per les notes de L’Embaixador cristià. Segons li havien contat, ja que ell anava per darrere i no ho pogué veure, Jordi Pastor va estar magistral a l’arrancà. En acabar, tothom els donava sinzerament l’enhorabona a tots els esquadrers.
D’altre costat, també desitjava veure el vídeo per investigar si bufaven tots els músics o si només ho feien la meitat doncs, tot i que havia alçat grans espectatives la contratació d’un total de seixanta instrumentalistes entre els de Palomar i els adicionals, poc era el que es sentia en realitat en arribar a la plaça. Fins i tot la banda dels alcodians en arribar a la plaça es sentia amb més força.
A continuació de la banda de música, l’esquadra de xiquets n’era bona prova de la continuitat en el futur de la idiosincrasia aragonesa, així com la resta dels components de la filà que avançaven pel recorregut de la desfilada formant un perfecte collage de quatribarrades i capes verdes. Tot un espectacle pensava l’aragonés mentre buidava la borsa de caramels, encenedors i bragues amb l’escut de la filà gravat que no havia repartit durant els tres dies de festa.
Continuava donant-li voltes a allò transcorregut i pensà que possiblement ell ixquera també al vídeo dins del petit boato que apareixia a rengló seguit en l’ordre de la desfilada. Aquell aragonés, que sempre havia tingut una vocació de músic frustrada, va rememorar amb plaer desmesurat la formació tocant o acompanyant amb veus la Cantiga Santa Maria, stela do dia. Sota la direcció enèrgica i sacrificada de Lluís Torró i segons la idea concebuda pels amics Rufino i Natxo, el grup d’aragonesos regalà música, serpentines i vistositat a la massa espectadora. Llavors, l’aragonés valorà molt positivament aquella iniciativa ja que mitjançant numerets com aquests es donava major ritme a l’Entrada.
Quan arribaren al País Valencià tot eren abraçades i satisfacció; la quatribarrada havia pres Alcoi amb un lluminós desplegament de les seues tropes.
Després, tant per aquell aragonés com per als altres, hi hagué temps mort per refrescar-se la gola amb un gotet i veure l’Alfereç abans de plenar la panxa.
La vesprà, no obstant, es presentà mulladeta. De nou els mahometans es banyaren i la catifa de Lionel els va servir per torcar-se les babutxes. En qualsevol cas, aquell aragonés, que no tenia por a la pluja, no podia recordar res a partir de l’hora de dinar. L’acostumada excursió de la familia aragonesa amb la música dels de Palomar havia tingut efectes amnèsics fins ben entrada la matinada.
Al dia següent -l’aragonés se’n feia creus en pensar que només havien passat dos dies- la Segona Diana no pogué comptar amb la seua presència. De tota manera segur que els xiquets haurien fet un bon paper en representació de la filà.
En aquell dia de Sant Jordi, ara que guardava la capa (que sortosament aquell any no s’havia embrutat de fem de cavall), recordava per sobre totes les coses la sentida religiositat de la processó i la devoció mostrada al Sant de Capadòcia per tots els alcoians. L’acompasada cadència de la música marcava els moviments de les capes i l’aragonés es meravellava en percebre des d’altra perspectiva l’esperit de la festa.
La capa verda era l’última peça per guardar. Va col.locar damunt d’ella els vint mocadors aràbics que comprava tots els anys als moros i finalment tancà la caixa. La túnica quedava fora per dur-la a la tintoreria i només faltava per netejar la cantimplora de la pólvora. En obrir-la, aquell olor indescriptible transportà l’aragonés justament al dia de la batalla. Els trons dominaven el centre de la població i els trabucs tiranitzaven el so obligant-lo a pujar d’intensitat. Al matí, el front aragonés era nombrós i contundent, però el desenvolupament de l’acció bèlica fou destorbat pels precedents companys de bàndol i l’ordre es transformà en caos. En la seua reflexió, l’aragonés, realista fins la mort, va concloure que era normal la capitulació cristiana en aquella confrontació, així que els moros havien guanyat merescudament el castell.
Amb la llengua maltractada per les emanacions de la lluita l’aragonés agraí la concentració al Daily coffe com si d’un oasis al mig del desert es tractés. La festa era així de meravellosa: tan prompte es lluita com es menja, però sempre la familia aragonesa romania junta.
L ‘avituallament fou satisfactori i en opinió d’aquell aragonés, suposadament expert en esport i nutrició, va ser la clau del triomf de la filà sobre els amics muntanyesos en el Segon Torneig Fester de Volleyball. No li importava gens tindre el dit gros de la mà dreta encara dolorit ja que l’ambient i la bona estona passada ben valia un sacrifici. Després de tot ell era un dels menys perjudicats doncs al llarg del partit rodaren ulleres, rellotges, claus i alguna escata per sobre les goteres de la Llotja de Sant Jordi. L’aragonés va pensar que seria bonic que aquella tradició continuara donat que posava de manifest l’agermanament regnant a la festa, de majors dimensions que el baló emprat per l’encontre.
Més tard, i com que no es podia deixar en mans mores l’administració del castell, l’aragonés recordà la represa de la lluita, també aquesta volta amb abundant participació de germans aragonesos. Per sort no era un problema que afectés a la filà però era necessari que hi hagués una nombrosa participació en aquell i en tots els actes perque del contrari es deslluia la dinàmica festera en perjudici de l’espectacle.
En breu, la reconquesta fou una realitat perque els moros de hui ja no eren els d’abans, i malgrat l’oposició general tocà despedir la festa. Amb la imatge de la multitud essent ferida per les fletxes del xiquet Jordi l’aragonés tancà l’àlbum de records mentals en el just instant en que indumentària i arsenal estaven perfectament guardats fins l’ any vinent.
Aquell aragonés, que era un covard, tenia por al seu futur immediat. Acte seguit estava obligat a sentar-se a taula i menjar-se la maleida sopa de sobre recalfada per la seua dona i posar cara de goig quan el més probable es que li donarien arcades. L’endemà deuria d’anar a treballar i sofrir les ordres de l’impresentable que li pagava un sou de pena. Era dur acceptar-ho però els tres dies més intensos de la festa del noranta-vuit havien conclòs i no havia possible tornada al passat.
No obstant, podria patir amb les receptes precuinades de la seua dona i mostrar-se sumís amb el cap, però mai podrien furtar-li la llibertat dels records i l’esperança en l’arribada d’un nou abril. Per sempre més el sentiment fester restaria al seu cor, la màgia, la unió, i tota la força de la primavera alcoiana formarien part de la seua ànima fins la infinitat del temps i això era una cosa que no podria acabar d’agrair a la família aragonesa en els anys que li quedaven per viure.
Raül Navarro Guardiola