Crònica de 1999

Es inevitable, amics Aragonesos començar aquesta crònica demanant  disculpes,perque ni aquestes son dates per a llegir una crònica, quant el mig any  ja ens truca a la porta, ni açò es pròpiament una crònica, entesa aquesta con el  resum d’actes que han anat configurant tot l’any fester, doncs com tots sabem la  festa, la nostra gran festa, no consisteix sols en els tres dies d’abril amb els quals  rememorem cada any el nostre naixement com a poble, sinó que es  fonamentalment, eixe entramat de situacions, eixe seguit de complicitats que ens  fan viure la festa poc a poc i durant tot l’any. 

La forma sobrevinguda per què m’he vist convertit en cronista del 99,  encara no se massa be com, l’acumulació de faena, maldició divina ont hi hagen, i  el temps transcorregut, fan del tot impossible presentar una crònica que amb més  o menys detall puga arreplegar el que ha estat el fruir de la família aragonesa al  llarg de l’any fester ; com diem els alcoians l’any que ve ho farem millor , i aquest  es conformarem amb aquest relat dels fets incomplet,però necessari de guardar  per escrit per a memòria de les festes d’un any, l’últim del mil.leni; diuen; en el qual  els Aragonesos vam fer una aportació important al mon fester, una nova marxa  cristiana que ve a enriquir el patrimoni musical de la nostra festa. 

Els Aragonesos, malgrat ser una filà jove ho tal vegada per això mateix,  som coneguts per aportar il.lusió, rigor, i fins i tot passió als actes festers, però  sobretot sobre tot som reconeguts en tot Alcoi com una autentica escola de caps  d’esquadra. Tenim entre nosaltres un bon grapat de festers per als quals la porra  te pocs secrets i no teníem cap marxa cristiana amb el nom de la nostra filà i això  calia remeiar-ho. 

Així l’últim divendres del més de març, amb un nou abril ja en portes, la  filà es vestia de gala, d’autentica gala, amb teles en les parets, musics uniformats,  faristol, i taula presidencial, tant que algun fester a l’entrar en el local creia que  s’havia enganyat de lloc, per a presentar la nova marxa que com no podia ser  d’altra manera porta el nom de la filà, ARAGONESOS 99, marxa cristiana del  mestre Daniel Ferrero, director de la banda de la veïna població d’Ontinyent. 

En l’acte van haver-hi discursos, el del mestre compositor modest, el del  primer tro apassionat, i el del president de l’associació agraiment, va sonar la nova  marxa dues vegades, la primera per a escoltar i la segona per a formar i després  celebrarem un ensaio, l’últim de la temporada, obrin així les portes a un nou Abril  que ens cridava a tots a la festa. 

ABRIL EL MES AMB MAJUSCULES 

El dia 7 d’abril es va celebrar la Gloria, de nou esmorzar a la filà, diví  esmorzar el del diumenge de Gloria, embotits, formatge blanquet, faves tendres,  tonyina de sorra, i sobre tot la conciència d’estar arrancant la festa.  

I després de la vestida acompanyar als gloriers a la plaça.El glorier  oficial GERVASIO RAFAEL HERRERA i el de l’hospital PACO RODRIGUEZ  representaren enguany als Aragonesos amb l’emoció lògica de ser els primers  que traïen el disseny de la filà al carrer. 

A l’arrancà, poca gent, cosa habitual des que es festiu el dilluns de  Pasqua. 

Mentre la Gloria està en el carrer, els Aragonesos, mes mudats que un  margalló, practiquem una mena de rite ancestral que comença beent-se l’herbero de l’ajuntament, seguix fent-se’n un altre als Xanos, dos biri-biris en els Judios,  sense oblidar-se de passar a tastar el porró i a fer una formaeta per la Penya del  Bon Humor, passar després a la cervesa en les Tomasines, per acabar tots junts  picant alguna cosa i beent café en els Verds, tot això sense passar-se’n i intentant  mantindre el tipo, que el que més i el que menys a quedat amb la dona per anar a  dinar a la filà i amb aquestes coses de la dones cal començar be les festes que ho  sinó ja se sap con acaben les coses.  

Per la vesprada la mona i per la nit l’entraeta del berenar acabant així el  dia més llarc de l’any a Alcoi, un dia que comença a les set del matí amb els  xiulitets i acaba ja de nit amb l’entraeta i que està farcit de festa, d’alegria, de  primavera.  

El diumenge següent 14 d’abril la Gloria Infantil omplia els carrers  d’Alcoi i els Aragonesos vam estar magnificament representats pel nostre Glorier 

infantil, JORGE CATALA MOLINA, fill del primer tro i festeret que un any més va  representar als que venen darrere de nosaltres i en els quals projectem el futur de  la filà.  

De les entraetes resaltar la dels palos aquest any per baix, i que va  tornar a atraure a nombrós públic a pesar de ser entre setmana, rebent  felicitacions de la gent com tots els anys. 

Aquesta entraeta s’ha conssolidat en el calendari de la filà,i malgrat les  reserves d’algun puriste de l’Associació deuriem mantindre-la, sempre que les  dates ho permiteixquen, reivindicant així els aspectes més lúdics de la festa i  deixant també ben clar que els Aragonesos sabem que la fita en les entraetes que  precedeixen a les festes es i serà sempre el bon gust. 

El dia dels músics es la vespra sense la qual ens diu el refrà que no hi  ha festa. Després de cantar l’himne tots a sopar a la filà, més concorreguda que  mai, aquest any fins i tot hi havia algun Nord-Americà, lo qual deixa ben clar que  som una filà internacional. 

Sobre l’olla que ens va preparar el conserge va haver-hi, com sempre  qui la va trobar molt bona i qui donant-seles de més exigent sempre te alguna  cosa que dir. 

Després en el carrer PITI va tornar a sorpendre al personal aportant  milers de servilletes ( d’ont les traura) per a fer-les volar pels aires omplint de  somriures el carrer Sant Nicolau,i un any més va sonar la inevitable Dolores. A l’acabar sempre hi ha qui s’allarga i qui ni podent dissimular que els anys no  passen debades se’n va a casa a dormir per assegurar la seua presència al dia  següent en la Diana. 

ELS TRES DIES 

La Diana , tots ho sabem, te quelcom molt especial, es un acte mig  ritual, mig devot, d’una alegria contagiosa. 

Comença el primer dia abans que es faça de dia i que la llum inunde els  carres d’Alcoi. Encara es de nit però la majoria d’Aragonesos ja estan en peu; el  disseny, el vestit de la filà que ha estat guardat un any sencer torna a estar davant 

del nostres ulls i va a convertir-se en la nostra senya d’identitat més preada i  també , cal dir-ho tot, en la nostra tortura durant els pròxims tres dies. Posar-se el vestit, arreplegar als companys Aragonesos, fer-se el café i  l’herbero acompanyats per alguna pasteta que a més d’un no li entra en el cos  degut als excessos de la nit anterior. 

I a les sis i mitja en la filà a posar-se el carcaix i arreplegar la ballesta i  tots carregats amb la capa i el casc a situar-se en el carrer Sant Nicolau per  arrancar la diana. 

Ho fem amb la mestria que ens caracteritza; a les set menys quatre  minuts i als sons del preciós pasdoble sentat Ecos de Mariola, comandats com a  cap per RAÜL MARTÍ FERRI, els Aragonesos amb una sincronitzada pujada  d’armes arranquem la nostra participació en la festa del 99, i la diana , la nostra  diana, la dels gerrers d’Aragó ompli de musica els carrers de la ciutat. 

Després de l’esmorzar a la filà, comencem a pujar costeres, tot dirigint se al punt més alt de la ciutat, des de ont desfilarem en l’entrà, ensenyant-li al  poble d’Alcoi de quina classe de metalls estan fetes les nostres armes. Primer a pintar-se al col.legi de Sant Vicent, els de la roponà amb la cara pintada  de llamatius colors, groc, verd, roig i negre, sense petos i amb grans escuts,  banderes i elements de percussió, els esquadrers maquillats qual aguerrits gerrers  migevals, i tots els demés amb una maneta de coloret en la cara perque algun,  malgrat que ja fa hores que un preciós sol escalfa la ciutat, encara està més blanc  que un titot. 

Arribada l’hora i situats en el partidor sentim des de el famós balconet  les frases que per molts anys que passen sempre continuaran omplint-mos  d’emoció; Avant els Aragonesos, el poble d’Alcoi vos espera, bona entrà Aragonesos. 

Obri la desfilada GABRIEL MARTÍNEZ, GABI, amb al banderí i a cavall,  com ja es costum des de fa anys, i després les parelles obrin pas a l’esquadra; i en  eixe moment del matí les notes de la nostra nova marxa ARAGONESOS 99 es  senten per primera volta als carrers d’Alcoi. Es una marxa alegre amb una  freqüència adequada per al carrer, de les que diem que el baixen soles, amb 

abundància de metalls, i amb una tonaeta que es fàcil de tararejar. GONZALO PASCUAL, EL XATO li va traure tot el suc en una arrancada  d’esquadra espectacular, després JORDI MARTÍ (QUINOT), SANTI CASTELLÓ, i  SANTI AMADOR turnant-se al comandament de l’esquadra feren que l’entrà dels  Aragonesos fora altra vegada un exit; i es que està mal dir-ho però ni hi ha cap  dubte, en açò de la festa som els millors amb molta diferència. 

Menció apart mereix la presència cada vegada més abundant de  xiquets i xiquetes en l’entrà dels Aragonesos. Diuen que vivim a un lloc ont la tassa  de natalitat es de les més baixes del mon , veient desfilar als Aragonesos ningú no  ho diria, a lo millor es que en això també som un poquet especials. 

Tancava la desfilada la carrossa del Cop, que aquest any era JUAN  SANTAMARÍA,lloc que li va ser cedit per SALVADOR SELLES fester d’honor ,  primer tro d’honor i un dels fundadors de la filà; quasi res. 

El dia de Sant Jordi comença amb la segon diana en la que malgrat  arrancar tard, a les nou i mitja, sempre som quatre gats, aquest any una esquadra  amb huit festers i el cap i una esquadra de xiquets, que desfilarem amb un  somriure d’orella a orella , proves hi han en alguna foto de Solroca, i sentint  només la musica i les nostres propies pejades, doncs el carrer Sant Nicolau  estava prou buit de gent, i es que una vegada més tenim que reconéixer que les  nits de festa son molt goloses, i alguns les allarguen fins que altres ja estan  vestint-se de nou, en aquest cas per a la segon diana. 

Pel migdia, fefrigeri a la Plaça de Dins i a dinar a la filà, que apareix de  nou a rebentar però amb les taules previament organitzades per grups d’amics, lo  qual evita carreres innecesaries; un dèu per qui li se va ocórrer aquesta idea  d’organitzar els menjars de festes.Del dinar cal dir que va estar be, però que si  continua la tendència a allargar el temps entre plat i plat algun any no podrem eixir  a la Processó perque a eixes hores encara estarem fent-se la picaeta. 

En la Processó, com tots els any, la filà va tindre una participació  abundant i correcta. 

El dia dels Trons esmorzant en la filà, i com dia algun antic cronista que  he estat rellegint aquests dies ” Algun fester per la cara que fa sembla que ja torna 

de la batalla quan encara no ha començat “. 

Després posar-se els tapons als oids, calfar els trabucs i entrar de plé  en una autèntica bogeria, una orgia del soroll anomenada “disparo”. Aquest any  pel carrer Sant Nicolau i amb una bona presència aragonesa. 

Pel mig dia es refrescarem la gola en la Plaça de Dins i després vam  encaminar el nostre tipic passeig festiu, primer, cap a l’esglesia de Sant Jordi,  davant de la qual vam formar als sons de la nova marxa, presentant-la, així, sense  intermediatis, al propi Patró; i ont RICARDO CASTELLO va tornar a donar una  lliçó rodant en lloc de la porra la bossa d’un fester i demostrant que quant un te  classe igual dona una porra, que una bossa, que un paraigües. 

D’allí a la Plaça d’Espanya a jugar el partit de voley gegant amb els  nostres amics els Muntanyesos, que aquest any es van retardar, provocant que es clavara pel mig altra gent; i davant de la confusió que hi havia a la canxa vam  optar per una prudent retirada, continuant el nostre passeig festiu per Sant  Nicolau, ont com sempre s’ens va tornar a creuar un tal “Don Serafin tocando el  violin.” 

Ja reballats en el local de la filà, hi havia que no podia ni obrir els  parpalls, però com tots sabem el café fa miracles, aixi es que per la vesprada la  filà va tindre una bona representació en el disparo , tot i que sempre hi ha qui  prefereix anar-sen al Total ó a l’Italia a preparar el terreny per quant acabem de  disparar; i es que hi ha gent que sempre està disposta a desviures pels altres. 

Els soparets enguany van ser un desastrte, no en van haver, l’any que ve ho  tindrem que millorar. 

I açi acaba el relat de la nostra participació en la festa de 1.999. Però la  festa sempre continua i a hores d’ara ja estem preparant la del 2.000, la primera  del mil.leni, diuen, ont a bon segur tornarem a divertir-se tornarem a ser rics en  amistats i en companyerisme en ilusió i en empeny, i sobre tot en ganes de fer  festa. I a bon segur farem una volta més honor a la lletra d’una de les cançonetes  que més ens agrada cantar i que diu

Els Aragonesos som , lo milloret de la festa  i portem penjat al muscle el carcaix i la ballesta  no en calfeu més el cap feu-me el favor  perque els Aragonesos som els millors . 

Salut, Festa i gracies per la vostra atenció.  Francesc Valor i Sanjuan