Es inevitable, amics Aragonesos començar aquesta crònica demanant disculpes,perque ni aquestes son dates per a llegir una crònica, quant el mig any ja ens truca a la porta, ni açò es pròpiament una crònica, entesa aquesta con el resum d’actes que han anat configurant tot l’any fester, doncs com tots sabem la festa, la nostra gran festa, no consisteix sols en els tres dies d’abril amb els quals rememorem cada any el nostre naixement com a poble, sinó que es fonamentalment, eixe entramat de situacions, eixe seguit de complicitats que ens fan viure la festa poc a poc i durant tot l’any.
La forma sobrevinguda per què m’he vist convertit en cronista del 99, encara no se massa be com, l’acumulació de faena, maldició divina ont hi hagen, i el temps transcorregut, fan del tot impossible presentar una crònica que amb més o menys detall puga arreplegar el que ha estat el fruir de la família aragonesa al llarg de l’any fester ; com diem els alcoians l’any que ve ho farem millor , i aquest es conformarem amb aquest relat dels fets incomplet,però necessari de guardar per escrit per a memòria de les festes d’un any, l’últim del mil.leni; diuen; en el qual els Aragonesos vam fer una aportació important al mon fester, una nova marxa cristiana que ve a enriquir el patrimoni musical de la nostra festa.
Els Aragonesos, malgrat ser una filà jove ho tal vegada per això mateix, som coneguts per aportar il.lusió, rigor, i fins i tot passió als actes festers, però sobretot sobre tot som reconeguts en tot Alcoi com una autentica escola de caps d’esquadra. Tenim entre nosaltres un bon grapat de festers per als quals la porra te pocs secrets i no teníem cap marxa cristiana amb el nom de la nostra filà i això calia remeiar-ho.
Així l’últim divendres del més de març, amb un nou abril ja en portes, la filà es vestia de gala, d’autentica gala, amb teles en les parets, musics uniformats, faristol, i taula presidencial, tant que algun fester a l’entrar en el local creia que s’havia enganyat de lloc, per a presentar la nova marxa que com no podia ser d’altra manera porta el nom de la filà, ARAGONESOS 99, marxa cristiana del mestre Daniel Ferrero, director de la banda de la veïna població d’Ontinyent.
En l’acte van haver-hi discursos, el del mestre compositor modest, el del primer tro apassionat, i el del president de l’associació agraiment, va sonar la nova marxa dues vegades, la primera per a escoltar i la segona per a formar i després celebrarem un ensaio, l’últim de la temporada, obrin així les portes a un nou Abril que ens cridava a tots a la festa.
ABRIL EL MES AMB MAJUSCULES
El dia 7 d’abril es va celebrar la Gloria, de nou esmorzar a la filà, diví esmorzar el del diumenge de Gloria, embotits, formatge blanquet, faves tendres, tonyina de sorra, i sobre tot la conciència d’estar arrancant la festa.
I després de la vestida acompanyar als gloriers a la plaça.El glorier oficial GERVASIO RAFAEL HERRERA i el de l’hospital PACO RODRIGUEZ representaren enguany als Aragonesos amb l’emoció lògica de ser els primers que traïen el disseny de la filà al carrer.
A l’arrancà, poca gent, cosa habitual des que es festiu el dilluns de Pasqua.
Mentre la Gloria està en el carrer, els Aragonesos, mes mudats que un margalló, practiquem una mena de rite ancestral que comença beent-se l’herbero de l’ajuntament, seguix fent-se’n un altre als Xanos, dos biri-biris en els Judios, sense oblidar-se de passar a tastar el porró i a fer una formaeta per la Penya del Bon Humor, passar després a la cervesa en les Tomasines, per acabar tots junts picant alguna cosa i beent café en els Verds, tot això sense passar-se’n i intentant mantindre el tipo, que el que més i el que menys a quedat amb la dona per anar a dinar a la filà i amb aquestes coses de la dones cal començar be les festes que ho sinó ja se sap con acaben les coses.
Per la vesprada la mona i per la nit l’entraeta del berenar acabant així el dia més llarc de l’any a Alcoi, un dia que comença a les set del matí amb els xiulitets i acaba ja de nit amb l’entraeta i que està farcit de festa, d’alegria, de primavera.
El diumenge següent 14 d’abril la Gloria Infantil omplia els carrers d’Alcoi i els Aragonesos vam estar magnificament representats pel nostre Glorier
infantil, JORGE CATALA MOLINA, fill del primer tro i festeret que un any més va representar als que venen darrere de nosaltres i en els quals projectem el futur de la filà.
De les entraetes resaltar la dels palos aquest any per baix, i que va tornar a atraure a nombrós públic a pesar de ser entre setmana, rebent felicitacions de la gent com tots els anys.
Aquesta entraeta s’ha conssolidat en el calendari de la filà,i malgrat les reserves d’algun puriste de l’Associació deuriem mantindre-la, sempre que les dates ho permiteixquen, reivindicant així els aspectes més lúdics de la festa i deixant també ben clar que els Aragonesos sabem que la fita en les entraetes que precedeixen a les festes es i serà sempre el bon gust.
El dia dels músics es la vespra sense la qual ens diu el refrà que no hi ha festa. Després de cantar l’himne tots a sopar a la filà, més concorreguda que mai, aquest any fins i tot hi havia algun Nord-Americà, lo qual deixa ben clar que som una filà internacional.
Sobre l’olla que ens va preparar el conserge va haver-hi, com sempre qui la va trobar molt bona i qui donant-seles de més exigent sempre te alguna cosa que dir.
Després en el carrer PITI va tornar a sorpendre al personal aportant milers de servilletes ( d’ont les traura) per a fer-les volar pels aires omplint de somriures el carrer Sant Nicolau,i un any més va sonar la inevitable Dolores. A l’acabar sempre hi ha qui s’allarga i qui ni podent dissimular que els anys no passen debades se’n va a casa a dormir per assegurar la seua presència al dia següent en la Diana.
ELS TRES DIES
La Diana , tots ho sabem, te quelcom molt especial, es un acte mig ritual, mig devot, d’una alegria contagiosa.
Comença el primer dia abans que es faça de dia i que la llum inunde els carres d’Alcoi. Encara es de nit però la majoria d’Aragonesos ja estan en peu; el disseny, el vestit de la filà que ha estat guardat un any sencer torna a estar davant
del nostres ulls i va a convertir-se en la nostra senya d’identitat més preada i també , cal dir-ho tot, en la nostra tortura durant els pròxims tres dies. Posar-se el vestit, arreplegar als companys Aragonesos, fer-se el café i l’herbero acompanyats per alguna pasteta que a més d’un no li entra en el cos degut als excessos de la nit anterior.
I a les sis i mitja en la filà a posar-se el carcaix i arreplegar la ballesta i tots carregats amb la capa i el casc a situar-se en el carrer Sant Nicolau per arrancar la diana.
Ho fem amb la mestria que ens caracteritza; a les set menys quatre minuts i als sons del preciós pasdoble sentat Ecos de Mariola, comandats com a cap per RAÜL MARTÍ FERRI, els Aragonesos amb una sincronitzada pujada d’armes arranquem la nostra participació en la festa del 99, i la diana , la nostra diana, la dels gerrers d’Aragó ompli de musica els carrers de la ciutat.
Després de l’esmorzar a la filà, comencem a pujar costeres, tot dirigint se al punt més alt de la ciutat, des de ont desfilarem en l’entrà, ensenyant-li al poble d’Alcoi de quina classe de metalls estan fetes les nostres armes. Primer a pintar-se al col.legi de Sant Vicent, els de la roponà amb la cara pintada de llamatius colors, groc, verd, roig i negre, sense petos i amb grans escuts, banderes i elements de percussió, els esquadrers maquillats qual aguerrits gerrers migevals, i tots els demés amb una maneta de coloret en la cara perque algun, malgrat que ja fa hores que un preciós sol escalfa la ciutat, encara està més blanc que un titot.
Arribada l’hora i situats en el partidor sentim des de el famós balconet les frases que per molts anys que passen sempre continuaran omplint-mos d’emoció; Avant els Aragonesos, el poble d’Alcoi vos espera, bona entrà Aragonesos.
Obri la desfilada GABRIEL MARTÍNEZ, GABI, amb al banderí i a cavall, com ja es costum des de fa anys, i després les parelles obrin pas a l’esquadra; i en eixe moment del matí les notes de la nostra nova marxa ARAGONESOS 99 es senten per primera volta als carrers d’Alcoi. Es una marxa alegre amb una freqüència adequada per al carrer, de les que diem que el baixen soles, amb
abundància de metalls, i amb una tonaeta que es fàcil de tararejar. GONZALO PASCUAL, EL XATO li va traure tot el suc en una arrancada d’esquadra espectacular, després JORDI MARTÍ (QUINOT), SANTI CASTELLÓ, i SANTI AMADOR turnant-se al comandament de l’esquadra feren que l’entrà dels Aragonesos fora altra vegada un exit; i es que està mal dir-ho però ni hi ha cap dubte, en açò de la festa som els millors amb molta diferència.
Menció apart mereix la presència cada vegada més abundant de xiquets i xiquetes en l’entrà dels Aragonesos. Diuen que vivim a un lloc ont la tassa de natalitat es de les més baixes del mon , veient desfilar als Aragonesos ningú no ho diria, a lo millor es que en això també som un poquet especials.
Tancava la desfilada la carrossa del Cop, que aquest any era JUAN SANTAMARÍA,lloc que li va ser cedit per SALVADOR SELLES fester d’honor , primer tro d’honor i un dels fundadors de la filà; quasi res.
El dia de Sant Jordi comença amb la segon diana en la que malgrat arrancar tard, a les nou i mitja, sempre som quatre gats, aquest any una esquadra amb huit festers i el cap i una esquadra de xiquets, que desfilarem amb un somriure d’orella a orella , proves hi han en alguna foto de Solroca, i sentint només la musica i les nostres propies pejades, doncs el carrer Sant Nicolau estava prou buit de gent, i es que una vegada més tenim que reconéixer que les nits de festa son molt goloses, i alguns les allarguen fins que altres ja estan vestint-se de nou, en aquest cas per a la segon diana.
Pel migdia, fefrigeri a la Plaça de Dins i a dinar a la filà, que apareix de nou a rebentar però amb les taules previament organitzades per grups d’amics, lo qual evita carreres innecesaries; un dèu per qui li se va ocórrer aquesta idea d’organitzar els menjars de festes.Del dinar cal dir que va estar be, però que si continua la tendència a allargar el temps entre plat i plat algun any no podrem eixir a la Processó perque a eixes hores encara estarem fent-se la picaeta.
En la Processó, com tots els any, la filà va tindre una participació abundant i correcta.
El dia dels Trons esmorzant en la filà, i com dia algun antic cronista que he estat rellegint aquests dies ” Algun fester per la cara que fa sembla que ja torna
de la batalla quan encara no ha començat “.
Després posar-se els tapons als oids, calfar els trabucs i entrar de plé en una autèntica bogeria, una orgia del soroll anomenada “disparo”. Aquest any pel carrer Sant Nicolau i amb una bona presència aragonesa.
Pel mig dia es refrescarem la gola en la Plaça de Dins i després vam encaminar el nostre tipic passeig festiu, primer, cap a l’esglesia de Sant Jordi, davant de la qual vam formar als sons de la nova marxa, presentant-la, així, sense intermediatis, al propi Patró; i ont RICARDO CASTELLO va tornar a donar una lliçó rodant en lloc de la porra la bossa d’un fester i demostrant que quant un te classe igual dona una porra, que una bossa, que un paraigües.
D’allí a la Plaça d’Espanya a jugar el partit de voley gegant amb els nostres amics els Muntanyesos, que aquest any es van retardar, provocant que es clavara pel mig altra gent; i davant de la confusió que hi havia a la canxa vam optar per una prudent retirada, continuant el nostre passeig festiu per Sant Nicolau, ont com sempre s’ens va tornar a creuar un tal “Don Serafin tocando el violin.”
Ja reballats en el local de la filà, hi havia que no podia ni obrir els parpalls, però com tots sabem el café fa miracles, aixi es que per la vesprada la filà va tindre una bona representació en el disparo , tot i que sempre hi ha qui prefereix anar-sen al Total ó a l’Italia a preparar el terreny per quant acabem de disparar; i es que hi ha gent que sempre està disposta a desviures pels altres.
Els soparets enguany van ser un desastrte, no en van haver, l’any que ve ho tindrem que millorar.
I açi acaba el relat de la nostra participació en la festa de 1.999. Però la festa sempre continua i a hores d’ara ja estem preparant la del 2.000, la primera del mil.leni, diuen, ont a bon segur tornarem a divertir-se tornarem a ser rics en amistats i en companyerisme en ilusió i en empeny, i sobre tot en ganes de fer festa. I a bon segur farem una volta més honor a la lletra d’una de les cançonetes que més ens agrada cantar i que diu
Els Aragonesos som , lo milloret de la festa i portem penjat al muscle el carcaix i la ballesta no en calfeu més el cap feu-me el favor perque els Aragonesos som els millors .
Salut, Festa i gracies per la vostra atenció. Francesc Valor i Sanjuan