LES FESTES DEL 2000 I ALGUNA COSA MÉS. Vistes per un Aragonès que no “s’ entera” de res.
Benvolgut Rogeli : 25 d’abril del 1999
Com ja et vaig explicar , des que he retornat a Alcoi només tinc una idea al cap : apuntar-me a la Festa. I ho he fet. Aquesta mateixa vesprada ho he fet. He sentit una emoció tèbia i no sé si he fet bé. Jo sempre havia pensat que millor seria ser moro que cristià, sembla més exòtic i para millor. Però m’he decidit i m’he apuntat als cristians. No podia ser d’una altra manera doncs…ara t’ho explique tot.
De seguit que vaig arribar a Alcoi i transportat per la nostàlgia, vaig anar directament a tastar de nou un bon Plis-Play en la Plaça de Dins. La placeta està al centre de la ciutat i ha canviat molt des de la darrera vegada que la vaig veure. Imagina’t Rogeli d’això fa vint anys, en la nostra adolescència. Està plena de barets, amb estil i un, se sent allà molt protegit i com a casa, sobretot ara que fa bo. El Plis Play ja el coneixia, i tu també, l’havíem tastat a València i aquella vegada que el meu pare ens va enviar una ampolleta de mig litre. Jo quan era jove el bevia junt als companys de l’Institut acompanyat d’un bon plat de cacaus i altre de tramussos. Però aquesta vegada va ser diferent. En primer lloc una cambrera esplèndida, veterana i bella, em va fer tastar el café licor , no amb cola sinó amb aigua de llimó , assenyalant-me que en aquests temps així entrava molt millor, per la calor supose. La veritat és que la calor no fou acte de presència, però allò estava molt bo. Estant així, contemplant serenament la gent que hi passejava, vaig anar concentrant-me en la conversa d’un grup de xicots que prenien aigua mineral en la taula del costat. Entre grans riallades se’ls escapaven algunes frases que parlaven de la festa. Vaig parar l’orella amb més deteniment i hi vaig constatar que aquells xicots eren feliços, desmesuradament feliços. Tots havien lligat a dones joves i esculturals, cadascú a més d’una, cap d’ells havia dormit una nit completa, tots eren uns còmics singulars i pel que deien hi havia més de còmics als quals citaven en mig de grans riallotes. El que també vaig notar era que feien molta cara de son, i alguns d’ells no tenien una gran potència de veu. Degut segurament als
estralls que la diversió havia provocat en ells. Curiosament també vaig sentir alguna cosa sobre les desfilades, sobre el menjar, els vestits i un castell de focs que no havien pogut veure. Aquella conversa em va engrescar. Jo també volia participar de la festa. La cambrera, a un senyal meu, em va proporcionar una nova mentireta i em vaig animar a preguntar, però quan em vaig girar ja no estaven. Com podria jo apuntar-me a la festa ?. Bé demà ho preguntaré en casa. No sé per quina raó no volia fer-ho de qualsevol manera, volia tornar a veure aquells xicots i preguntar-los com podria ser tan i tan feliç com ells. Ara ho tenia difícil, ja que se n’havien anat, però de sobte, vaig recordar una frase que repetien amb insistència i que jo no li trobava sentit;
– El xulo s’ho deixa.
I així començà la meua vida festera. M’ha agafat molta son, recordat Rogeli, t’escriuré i seguiré explicant-te.
Benvolgut Rogeli : Maig del 1999
Encara que em va costar un poc vaig descobrir que aquest “Xulo” era el Primer Tro; el president; d’una Filà; agrupació de festers; i que ho havia fet molt bé, però que es trobava un poc cansat del càrrec i volia deixar-ho.. La Filà eren els Aragonesos, la última dels cristians, jo ja la coneixia, doncs en la meua joventut havia pujat en l’estiu a beure Plis Play en el local que tenen en Batoi. Em vaig assabentar que la Filà havia crescut molt i que fa poc temps havien representat un alferes i un capità molt originals i creatius. Divendres passat m’hi vaig arrimar. Quan vaig entrar al local que tenen al centre d’Alcoi, al carrer La Cordeta, em vaig endur la sorpresa de trobar allí als mateixos xicots que vaig veure en la Plaça de Dins. M’hi vaig acostar i vaig preguntar per alguna persona responsable i també els vaig explicar el motiu de la meua presència allí. Entre riallades, que no vaig comprendre massa, em van convidar a seure amb ells. I en mig d’una nova modalitat de beure café; amb llimonada; em van dir que allò era la “ Filà sin ley” i que no hi havia ningú en aquells moments que poguera fer-me cas, i que per tant, gaudirà amb ells d’un bon vermudet i que ja en parlaríem. Jo al començament no entenia res però quatre hores després ho entenia tot,.I d’allí, de nou a la Plaça de Dins i… aquella nit només vaig somniar en ser un dia Aragonès.
Rogeli com t’ho explique és. Em vaig despertar i era dissabte, estava fet pols, quasi no havia dormit, vaig dinar poca cosa i m’hi vaig adreçar de nou al local Aragonès. I allí estaven molts dels meus nous amics i altres, seriosos, endreçats i amb aparença de estar vivint un gran moment. Només va ser un miratge, doncs ràpidament tornaren els acudits, les veuades i el sonar cristal·lí de begudes i gots. De tota manera es respirava una certa preocupació. El Xulo, José Antonio Català, s’ho deixava i ningú estava per substituir-lo. Homes de trellat van explicar que cercarien una solució i mentrestant em van dir que ja podia sentir-me Aragonès, em van explicar com havia de fer els pagaments i algú es reia mentre deia: – En la teua esquadra l’home ja haurà posat els peus en Mart o en Venus, ves tu a saber !. Jo no entenia massa bé, que és el que volia dir, però aquella nit després d’unes hores de café i música festera ja ho vaig entendre tot.
Rogeli, ja t’escriuré. Es temps d’incertesa.
Benvolgut Rogeli: Juny del 1999
Hui he assistit a una nova reunió d’Aragonesos, ja em sent com un d’ells, doncs ací quan vens a fer-te el vermudet, el divendres, no es parla d’altra cosa. Ja tenim un nou Primer Tro, ja saps de que parle, li diuen Francisco Rubio però tots el criden com….ara no me’n recorde ja t’ho explicaré quan em vinga al cap. Hui estem tots molt feliços i contents, doncs sembla ser un home amb trellat, encara que alguns parlen que el trellat li s’ha acudit fa poc. El que sí és cert és que és un veterà i sap de què va això de la Festa. Jo també estic molt content, doncs d’ací poc tenim una trobada que li diuen La Dinà. M’han dit que m’enduga pantaló curt i unes sabates esportives. Rogeli, jo no ho entenc massa.
Benvolgut Rogeli: Juliol del 1999
Acabe de baixar del Mas de Pastor, ara ja ho entenc tot. Música, café licor, riallades eternes, companyonia, bon oratge i, al·lucina Rogeli partides d’escacs i tota mena d’esports. Això de la Festa és una activitat molt completa !. Ara sí Rogeli , desprès de dinar, ja ho entenc tot.
Pensava que fins a l’octubre ja no hi tornaríem a reunir-nos, però no, Rogeli, cada divendres podem veure-nos al local de Batoi i al setembre al del Carrer La Cordeta, en el centre.
Aquesta nit he reflexionat profundament: Si ara m’ho passe tan bé. Què serà de mi quan arriben els dies de la Festa en l’abril?. Ja t’ho explicaré Rogeli. Potser aquesta nit endut per l’eufòria crega que ja ho entenc tot i no entenc ni la meitat.
Benvolgut Rogeli : Octubre del 1999
Ací ho celebrem tot. Com resten sis mesos per a l’Abril anem a fer festa El Mig Any. I com no vull perdrem res, me’n vaig als Salessians a seguir el Campionat de Cotos, és un joc de cartes en el qual es mengen tapetes en els descansos. Jo he après a jugar els divendres però em diuen “ matador de calbot” jo no sé que pensar. Cada Filà es representada per una parella de jugadors. La nostra es infal·lible i està molt ben preparada, Maelo i Rafel es presenten amb moltes possibilitats, o això es el que diuen. La veritat és que en la Filà ho fan molt bé. Però res, hem sofert una amarga derrota ens en han fet tres en un forat a les primeres de canvi i això que Rafel comentava consternat quant tornà a la filà “ mira que es fijem però no hi ha forma.
Però així és l’esport. I com que jo no ho entenc i “ mate de calbot”, em calle i en pau.
Benvolgut Rogeli Abril del 2000
M’he deixat barba, tinc tirotets en els llavis de tant de somriure, el café licor ja no em posa neguitós, camine pel passadís de casa formant. Sí, és com fer la instrucció però amb una espècie de ritme molt assenyat i senyorial; no escolte més música que “Aragonesos 99”; una marxa cristiana que ja t’enviaré; soc un expert en “morro” i aladrocs en vinagre, he descobert l’entrepà de truita amb llonganisses. També sé que he de respondre quan em criden a dos centímetres de l’orella Aragó !, conec perfectament que vol dir La ballesta Catxonda, he assistit a quatre bodes en l’església de Sant Jordi i també estic al corrent del que el patró representa per a molts. Ja tinc el vestit d’Aragonès i
dorc amb les malles posades per anar acostumant-me El vestit m’ha costat un “Potosí “ però paga la pena, t’envie algunes fotos que m’he fet a casa. En definitiva Rogeli, estem en Abril, repeteisc estem en abril i com diu un dels nombrosos poetes locals: “Estalla la primavera i Alcoy con devoción Sanjorgiana se prepara para la fiesta, la nostra festa, los corazones se ensanchan y las famílias se unen para la celebración…”. Exactament no entenc si això és així o no, però és la frase que encapçala tots els vídeos de la festa. De tota manera no ha de ser del tot exacte perquè enguany la festa no és en l’Abril, es en Maig, la qual cosa és una decepció per què en caldrà esperar més. Però esta bé, doncs, tenim més temps per prepara-les. Això, Rogeli està molt ben pensat. Durant tot l’any s’hem reunit per assajar, per preparar la desfilada. Ningú no assaja conscientment, és fa per imitació i tots ja s’ho saben d’altres anys, el més important es divertir-nos. Curiós, veritat ?.
De tota manera, la Junta Directiva amb Paco , Andronosequé al front, treballen de valent per preparar les coses: dinars, músiques, etc… Em consta que també treballa altra gent per fer alguna cosa creativa el dia de l’Entrada; entén-me, vull dir la desfilada principal.
Rogeli , ara t’explicaré tot el que ha succeït aquest mes, si no ho entens ja t’enviaré una pel·lícula i el Programa de Festes, qué és un llibrot molt erudit però amb poques fotografies.
Ens vam tornar a reunir i cadascú triava allò que volia fer en les festes, Diana ,Esquadra , i no sé quines coses més. A mi no em van preguntar, tampoc sé per què. Desprès cadascú demanava els quilograms de pólvora que pensava disparar i jo me’n vaig demanar dos, perquè així ho feu la majoria de companys. La Junta i Paco s’han posat molt seriosos amb el disseny del vestit, han d’haver onze centímetres des d’on acaba el plastró o pitet o “peto” fins la senyera ( bandera catalano-aragonesa) que està cosida en la túnica. Quan he arribat a casa desprès de l’assaig amb l’omnipresent café i el record de la cambrera de la plaça de dins he intentat mesurar els onze centímetres del meu vestit però no estic segur del resultat.
Rogeli, el vint-i-tres d’Abril és Sant Jordi, però enguany també és la Pasqua de Resurrecció i per tant no celebrem el dia del patró però també tenim festa. És el dia de la Glòria. M’he llevat prompte per anar a esmorzar al local de la Filà, he pujat a vestir als Gloriers d’enguany; dos festers que es
visten abans que ningú i representen la filà. És estrany però per molt que m’he fixat, ni un ni l’altre duien vestits amb els onze centímetres reglamentaris, però com tot el món somreia i els abraçava, jo també ho he fet i allà pau i ací Glòria. Efectivament, en la Glòria, pels carrers d’Alcoi ens ha representat Paco Rodríguez , que és un home amb aspecte tranquil i serè. A la desfilada que es fa en l’asil i residències d’ancians ho ha fet Santi Amador un fester encara jove però dels més veterans de la filà, també tranquil i sobretot molt seré. Jo havia de triar i he preferit acompanyar al Santi, m’agrada que el poble recorde als seus majors. Allí he experimentat sentiments contradictoris. He vist gent que està esgotant els darrers dies de la seua vida i està trista, alguns els recordava encara, de veure-los pels carrers i en les botigues de la meua infantesa . Però la major part s’alegraven i molt de la visita de la festa i això està molt bé. Per cert hi havia alguna infermera que podia passar per la cambrera de la Plaça de Dins perfectament. Tots els festers haurien d’acompanyar el Glorier de l’asil alguna vegada. Per tot el que representa i per les infermeres, que tot s’ho val. Al migdia hem dinat, més o menys, en el local. Una mica juntets, en franca, franca, companyonia. Ah!, una novetat, han vingut les dones i núvies i amigues de tots els festers i la cosa s’animat, al menys per a alguns.
A mitja vesprada ens hem menjat la “ Mona de Pasqua”, tradició molt valenciana que consisteix en beure més café ( els majors ) acompanyat d’una coca dolça amb un ou o dos al mig, salsitxeta fineta, faves tendres i formatge blanc. En acabar el berenar i amb tots els xiquets i xiquetes de la filà he format, desfilat, per primera vegada pel carrer Sant Nicolau al ritme de marxes i pasdobles. Si això és la festa que vinga cada any, m’agrada !. És curiós com els xiquets i xiquetes prenen protagonisme en aquesta entraeta que anomenen del berenar. I ha molts xiquets que fan molt be de cap d’escuadra però aquella nit a tots ens va fer molta gracia vore a la filla de Juano, Tarsan que no arriba al mig metre d’alçada rodant la porra pel carrer Sant Nicolau. Enhorabona ! Així creix un fester !. Recorda’t Rogeli, en la pròxima carta t’explicaré, ni més ni menys , tot allò que viuré en els dies centrals de la festa. Ah ! i també t’enviaré algunes fotografies.
Benvolgut Rogeli: Maig del 2000
Durant aquestos dies Alcoi no és la mateixa ciutat. Amb molta raó, està ben justificada la fama de les festes de moros i cristians. Acudeix gent d’arreu i es viuen uns dies molt especials. Ara sí, més que en qualsevol moment de l’any, tot gira al voltant de la festa, de la Nostra Festa. Imagina’t rogeli que enguany ,diuen, que molts visitants han errat en la seua visita degut al canvi de dates i això, comenten, que s’ha notat, però jo he vist molta gent en els carrers. Per a mi, com pots ja pensar, han estat uns dies extraordinaris, sorprenents i d’una intensitat emocional enorme.
El dimarts 25; dia oficial de ressaca els anys que se celebrem en les dates habituals; hem eixit a desfilar per baix. Aquella nit només eixirem aquells que fem el Montepio cada divendres. Tots molt contents amb els diners que hem estalviat durant tot l’any. Un altre dia t’explicaré això del montepio, Doncs, hi ha tantes coses genuïnes en aquesta festa que no acabaria mai. Ho hem fet per un itinerari que va des del Parterre ( un jardinet d’estil francés) a la Plaça de l’Ajuntament. T’he de dir que és en aquest lloc per on passen tots els actes festers i és un dels punts de trobada de tots els itineraris festers possibles. Allí s’instal·la un gran castell de fusta que simbolitza l’Alcoi medieval i que ,per cert, tots els anys, segons la tradició es mulla pels efectes de la pluja. Aquest any també s’ha mullat i la gent se sent satisfeta. No ho entenc molt però és divertit.
El divendres 28 tinguérem l’entraeta oficial de la Filà. Tots els festers ens hem aplegat a la Font Redona, a mitjan carrer Sant Nicolau i hem “entrat”. Aquesta desfilada amb banda de música i tots formant esquadres, vestits de carrer ;o siga de manera com ho fem normalment; és com un assaig de la Gran Entrada que farem el primer dia de festes i simbolitza l’entrada en Alcoi dels exèrcits moro i cristià. Ha participat molta gent, cal destacar que la meua filà és molt nombrosa i molt jove. A l’acabament en la Plaça de l’Ajuntament hem quedat per submergir-nos en la Plaça de Dins i seguir la marxa. Jo ja sóc un vell client i així en tracta la cambrera veterana i unes desenes de noves cambreres vingudes expressament per l’ocasió. Això és massa, Rogeli!
El diumenge 30 d’Abril hem celebrat la Glòria dels xiquets. Un de cada filà, es vist amb les robes oficials i desfila pels carrers d’Alcoi amb els glorierets de la resta de Filaes d’Alcoi entre els aplaudiments del públic i l’orgull de pares,
familiars i companys festers. Això és tota una escola, Rogeli !. Enguany el nostre Glorieret ha estat Aitor Pérez i el seu pare no cabia de goig, sempre té un semblant simpàtic i de bonhomia, però aquesta vegada semblava el Gran Pare Noel, llàstima que després en el dinar- tots esperàvem que ens regalarà un telèfon movil i no va ser així, va ser un encenedor quasi d’argent, o al menys ho semblava. Moltes Gràcies ! .
El dimarts dos de maig va tenir lloc una entradeta molt especial i molt aragonesa. A més ,enguany la data li venia molt bé. “La Fiesta de la Independencia. La Virgen del Pilar diceeee…., Goya, Zaragoza, dos de mayo…..” ( Potser que ací me’n haja passat ,perdona l’acudit fàcil Rogeli ) Tinguérem l’entradeta dels “Palos”. és una entradeta poc convencional però ja molt tradicional. És potser l’acte més genuí i autènticament popular de la Filà. Cada fester maneja un bastó seguint la música amb una coreografia especial i una mica diferent al que seria una “entraeta cristiana tradicional”. Estic segur que és un acte per al futur que cada vegada se’l mirarem amb més afecte i un legat per futures generacions d’Aragonesos. Crea identitat i és , no cal dir-ho, molt divertit. Endavant i sense por, doncs !. Cada Filà té la seua personalitat i els actes que naixen dels propis festers tenen un valor incalculable.
A partir d’ara, Rogeli, t’explicaré els dies centrals de la Festa, podria escriure’t un llibre però només citaré allò essencial, la resta t’ho explicaré quan vingues. A més, hi ha coses que no es poden explicar, cal viure-les.
La vesprada del 4 de maig, amb tots molt excitats, és la Festa dels Músics o La Nit de l’Olla. Tot Alcoi està de vespra i s’aplega a la Plaça de l’Ajuntament i sota la batuta d’un sol Director i amb totes les bandes de música interpretant, es canta l’Himne de la Festa. Posa els pels de punta i la pell de gallina, creu-me Rogeli. Quina emoció!. Desprès tots els festers anem al local de la Filà a sopar Olla, plat tradicional i no massa recomanable a certes hores però que anuncia emocions majors. Allí sona la música festera amb una melodia molt especial. Ja res pot tornar enrera. Demà comença la Festa amb majúscules. Tots m’expliquen que cal anar a dormir prompte, però jo participe en l’entraeta al pas que imposa el pasdoble “ La Dolores” que ens fa avançar apresseta i m’aprope una estoneta per la Plaça de Dins, això sí, aquesta nit deixe de banda el café licor i ajorne per a demà qualsevol cita amb la cambrera o amb les esplèndides i mai vistes per aquestes contrades belleses que poblen
l’extraordinari decorat de la plaça.
Sona el despertador ben aviat, demane ajuda i em vist d’Aragonès. Són les cinc i mitja de la matinada i isc al carrer, de moment pense si m’hauré enganyat de dia, doncs no veig ningú vestit de moro ni de cristià. Desprès em comenten que aquesta sensació la tenen tots. Però quan arribe a la Filà estan molts dels meus companys que tenen Diana. Arranquen en la Plaça i se’ls veu molt feliços, al ritme del Pasdoble “ Musical Apolo” i conduïts pel cap Perico García, formen en esquadra amb l’inevitable cigar de L’Havana: Javier Santonja, Lluís Torró, Rafel Aracil, Juan Jordà, Antulio Sancho, Gilberto Ferri, Oscar Ferri,Miguel Cerro, Luis Ripoll i Rafel Martínez. A l’arribar al pont de Cervantes i a l’acomençament de l’Avinguda del País Valencià són substituïts pel Cap Juan Carlos Cortés i els Dianers: Rafel Figuerola, Paco Navajas, José Ramón Company, Juanjo Robles, Jordi Ripoll, Moisés Llopis, Miguel Angel Mañes, Andrés Sànchez , Juanjo Balaguer i Natxo Carbonell. El més destacable és que feia molta calor i el cel tenia un color molt gris, tots els festers esguardaven el sostre atmosfèric amb una mica de preocupació. A l’arribar a la Placeta de les eres amb el pasdoble “ Febrer” foren substituïts pel cap Enrique Ripoll i els festers Dianers: Ismael Pérez, Antonio Revert, José Càrceles, Rafel Sellés, Perfecto Valero, Rafel Gozàlbez, Enrique Brotons, Ricardo Castellò, David Pla i Paco Valor, que des del Partidor fins la Plaça assaboriren el millor de la festa, els aplaudiments més sentits, la música més entranyable i l’acte més íntim.
Prop de les nou del matí estàvem tots esmorzant en el local de la Filà i observant el cel des de les finestres. En acabant, pujàrem al partidor per participar en l’espectacular Entrada de Cristians i mentre ho fèiem caigueren les primeres gotes de pluja. Algunes espectadores que estaven cercant el seu lloc per a veure l’espectacle, obriren els paraigües i nosaltres amb una mica d’ironia les escridassàvem dient : “No faça això senyora que porta mala sort !”, “No veu que açò no és ploure !”. Però és molt difícil despistar a Sant Jordi i aquest any tindrem pluja, com sempre.
Ens tocava participar en sisè lloc, darrere dels Andalusos, com sempre i seguint la roda, ja t’explicaré això Rogeli, per tant ens vam organitzar per presentar-nos com cal.
Davant de tots anava Angel Fajardo portant el banderí de la Filà, la
nostra inequívoca senyera quatribarrada que ens recorda molt clarament el nostre origen com a poble i de la qual ens sentim ben orgullosos. A continuació, en les dues bandes del carrer formaven sis parelles amb el vestit complet, vull dir amb capa, casc, ballesta i carcaix, conformant un esplèndid passadís per a l’esquadra oficial de la filà . Onze festers fruint d’un dels moments més desitjats de la festa, colze a colze, sentint els cops dels timbals i les veus dels clarinets als ronyons, amarats de confetti, embriacs d’aplaudiments, transportats per la màgia dels somriures i observant cel i balconades com un paradís personal i compartit. Al cap d’aquesta meravella anomenada esquadra començà Raul Martí i desprès ho feren tambéal llarc del recorregut, José Vicente Olcina i Sergi Rodríguez, en l’esquadra Francisco Francés, Fabián Payà, Joan García, Raul Colomina, Carlutxi Ferrer, Manuel Gil, Andrés López i José Antonio Jurado. Eixir en l’esquadra, Rogeli, és un plaer indescriptible i cada vegada més difícil, doncs l’oportunitat s’ajorna durant molts anys i cal gaudir-la plenament. Enhorabona a tots els qui al ritme de la marxa “ Aragonesos 99 “ interpretada per l’estimada Banda Musical del Palomar, dibuixàreu muscle amb muscle i amb el vostre saber fer l’Esquadra del 2000 .
Rere la banda, formava amb gràcia especial i recollint aplaudiments com els majors l’esquadra infantil, escola de caps, tresor de la filà i continuïtat assegurada. Com servint de marc i omplint del verd aragonès desfilaven festers i xiquets amb el disseny complet. T’assegure Rogeli que des de la perspectiva de l’espectador, el conjunt d’Aragonesos amb capa, casc i ballesta resulta corprenedor i et transporta als temps de la conquesta de València. El contrast del negre i el verd amb els colors vermell i groc de la senyera crea una atmosfera delirant.
A continuació, Rogeli, presentàvem la sorpresa que cada any guarda la Filà. Un gran grup de festers evocava una escena medieval de gran impacte. Simulàvem la cacera d’un porc senglar. Vull destacar a Oscar que és el que feia de porc, malgrat que per la seua disfressa primer el confongueren amb el “lobo feroz” evidentment amb una certa gràcia i ironia. Encara que ell s’encabotava en dir a “crit pelat” que no era un llop sinó un bon exemplar de mascle de porc senglar oriünd de la serra de l’Estepar. També el comentarista de Canal 9 el confongué, però aquesta vegada el va presentar com un
espectacular os, demostrant una vegada més la seua manca d’informació prèvia o a peu de carrer. El cas és ,Rogeli, que Oscar va resultar genial per al seu paper, es va lliurar del tot, semblava una autèntica fera i ens va fer gaudir a tots, inclòs el públic que l’animava i escridassava sense interrupcions. El porc ( Oscar) era descobert per un grup de batedors que cridaven i portaven branques de llorer que movien agosaradament. Amb caragoles i tabals es donava el senyal per la cacera. El porc (Oscar), enfurismat envestia contra el grup, però era aturat per alguns festers que portaven xarxes i rematat amb llances i ballestes. A la mort de la fera, tots cridaven entusiasmats. I ací no acaba tot, al darrere duien una gàbia amb dos exemplars reals i vius de porcs senglars que van ser l’admiració del públic i de les cameres de televisió. L’escena es completava amb alguns festers portant el resultat de la cacera, gàbies amb perdius i conills. Aquestos li donaven al conjunt una coherència molt efectiva. Tancant el grup baixava un carro molt ben endreçat portat per un Poni i ple d’aragonesets aportant el punt de tendresa que tota manifestació festiva popular ha de tenir.
Per acabar la nostra participació , he de destacar-te una carrosseta que reproduïa el Cartell anunciador de les Festes d’enguany, d’això del cartell ja et parlaré un altre dia perquè també té molla, i una carrossa gran amb xiquets, xiquetes i el Seba com a Cop, veterà històric i respectat en la Filà.
Aquell dia, qui va voler va poder dinar i sopar en la filà, jo vaig optar per altres opcions i els qui van estar allà deien que no va ocórrer res d’especial, jo sé que sí ,però no seré jo qui llance la primera pedra, pels seus somriures els coneixereu.
Sense temps per descansar, em lleve per participar en la segona Diana, desfilada per l’avinguda del País Valencià i una pena. Només una esquadra de huit festers amb llança i una esquadra de xiquets. Ha desaparegut el barret característic de la Filà i el bon costum de traure als fills,. Serà que dormen en casa de les àvies ? Serà que els pares i les mares no estan en condicions d’alçar-se prompte…? Penseu que només tenim una infantesa i els xiquets i xiquetes no tenen res a veure amb les nostres ganes d’allargar la nit i la peresa del de matí. Caldrà reflexionar: pares, mares, oncles i tietes. Això últim m’han dit que ho cite i jo ho faig perquè de moment Rogeli no em trobe en tal situació, però recorde la meua il·lusió quan el meu pare em duia a la segona Diana i la
meua família em venia a veure. També allí, junt als altres xiquets vaig descobrir molts dels secrets de la festa i vaig fer amics que ara encara ho són. De pressa i sol com un mussol vaig anar a la vorera del carrer Sant Llorenç per veure passar la processó del matí i vaig saludar el Sant Jordiet llançant-li els clavells que em regalaren i vaig tenir la satisfacció de veure molt templat i amb la cara llavada a Angel Fajardo portant el banderí de la Filà . També vaig veure a un dels nostres Regidors en l’ajuntament. Però en el cas de Paco no puc dir que s’hagués llavat la cara. Cap al migdia dinàrem en el local de la Filà, molt juntets, quasi ja no cabem. La veritat és que el dinar del dia Sant Jordi té un caràcter de festa major i tots hi participem amb les nostres famílies, no s’ha de perdre, s’ha de millorar, perquè és possiblement l’única ocasió en la que tots els Aragonesos i les nostres famílies ens trobem plegats i això crea llaços . Però hauríem de poder convidar també amics o amigues que no tenen filà i que ens agradaria que participessin en la festa amb nosaltres. Caldrà buscar una solució.
Pel que fa a la processó de la vesprada poca cosa sé. Érem uns vint-i cinc, massa justets. On estava la resta ?. Jo ho sé però no ho dic. Rogeli això t’ho explicaré quan vingues.
I a poc a poc els dies de festa s’esvaeixen, sense dormir ni un sol minut, com t’ho dic, prepare el trabuc, em canvie de malles, per higiene, i de plastró,pitet o “peto” i me’n vaig a fer guerrilles, això consisteix en disparar trabucades més o menys controlades i despertar tota la gent . Si et sóc sincer, no vaig arribar a disparar cap ni una perquè no sé on estaven els companys. Però a les onze i darrere el castell sí estaven tots, disparant amb ganes. La festa en majúscules: soroll, risc i tradició s’uneixen en una batalla figurada i ordenada amb molt de trellat que ens transporta a altres temps, on disparar a l’aire era senyal de joia i celebració.
En acabant tots al Parterre a disfrutar d’un merescut aperitiu, cuixot, formatge, llom salsitxa, molta cervesa i alguns gotets de café licor. Amb aquestos elements no és difícil que es produïsca el miracle, fruit de la creativitat i alguna cosa més.. Enguany i amb absoluta frescor, ironia i bon humor vam tenir capità. Amb uns cartrons daurats , un poc de gràcia i la filà totalment desmelenada quasi vam fer creure a la gent que acompanyàvem el capità. Sobretot per l’autèntica emoció que embargava a l’anomenat per alguns
“Capità Trueno” o “Capità Centella” que no era altre que Natxo Carbonell. Fins i tot el Regidor de festes es va aturar per abraçar-lo i donar-li l’enhorabona. També els policies locals i la gent que assomava tímidament als balcons va reconèixer les virtuts del càrrec. Llàstima no haver coincidit amb algun del autèntics càrrecs perque haguérem muntat una de campionat. Una Matrícula d’Honor per a tots. Això és viure la festa al carrer , provocar la participació de la gent i engrandir l’aspecte lúdic. Una idea com aquesta cada any, per favor.
El dinar i l’alardo de la vesprada van ser molt concorreguts. També cal destacar la nova mesura del compromís per disparar tota la pólvora que es demana, ha tingut un bon resultat.
I acabe Rogeli, ja t’explicaré com es viu l’acte de l’Aparició de Sant Jordi en el Castell i què són els soparets. Enguany calia treballar el dia següent i ja no me’n recorde què és el que vaig fer. O sí ?.
PD: Acabe de rebre una telefonada del Rogeli. Em diu que el divendres està aquí per apuntar-se als Aragonesos. Qué està fart de treballar en la Borsa de Tokyo i que ho ven tot per convertir-se ell també en un Alcoià més.
Dedicat a tots els Rogelis Aragonesos que “no s’enteren de res”
Paco Valor i Natxo Carbonell, Crònica de la Festa 2000.
1 de juny del 2000. Filà Aragonesos. Alcoi.