A FESTA DEL 2001 i “allò de que s’entera u”
Enguany companys serem breus, per raons que la memòria ha oblidat i per donar pas a la Junta que té assumptes seriosos de veritat.
Perdoneu-nos els oblits i la falta d’acudits. L’any passat férem una carta enguany de tot trobareu en “falta”. Prometem que al proper curs s’aplicarem amb cura i serà millor la escriptura.
Amb Paco i la directiva, la Filà ha estat divertida. Com ha de ser. Ha estat un any sense embolics però com ja he dit, divertit.
I ara aproximadament, explicarem el que sabem.
Situe-vos al Mig Any, festa molt tradicional però amb molt cerimonial. Res tenim que destacar per què “ de cotos” ni parlar , només s’havíem “assentat” i ja ens havien fet tres per un forat. L’”entraeta” va ser bona per què com bona xicona on hi ha mel “rosetes” fem. I l’olla va ser un encert perquè vam quedar tercers. Això sí era obra mestra i per al paladar plaer. Gràcies per saber-la fer a Enrique, Angel i Rafel.
Abans d’això està l’estiu on en Batoi fem el niu i la Dinà, què és ocasió excepcional on tot el món va acomplir divertint-se i compartint. Continuem i no s’aturem. Amb la fredor de l’hivern arriben assaigs ben calentets. Al Novembre dos homenatges merescuts, doncs és de ben nascuts ser ben agraïts. Al Saoro per la Romeria, on sempre amb simpatia ens prepara el timonet amb singular veterania i en acabant deixant el perol ben net. Gràcies Saoro i a “disfrutar” que com tu no hi ha altre igual. Del Canyete que he dir, més que és Manuel Díaz i campió Olímpic, se n’havíeu adonat ?. He dit bé campió Olímpic. Això sí què és ser ben ric, de valor i de coratge, ara tornaria a “aplaudir” a aquest xic tan ben parit. No cal dir, doncs, com tots és ben sabut que aquella nit tinguérem “l’aparició” d’algunes autoritats que novates en el càrrec lluïren la cerimònia, l’Alcalde i el Regidor buidaren el pastador.
Seguim i no s’aturem, un poc abans dels Nadals un aragonès amb talent es presentà al concurs de l’”Ambaixà” i malgrat fer-ho molt bé ens el van eliminar.
Rafa Gosàlbez,. una altra volta serà i si pot ser en valencià que bona falta “mos fa”. Tranquil i a descansar i així amb nosaltres podràs disparar. Vinga que no s’aturem. Al Febrer, què és meset molt curtet, nosaltres de llarg i en el “ Círcul Industrial” i amb les dones, de gran gala a menjar, riure i ballar. Algú no es reconeixia de la pinta que lluïa. Què guapos i què formals es veien alguns “pardals”. I vet ací l’anècdota, en el punt de alegria més grandota l’orquestra donà la nota. “ Paquito el xocolatero” al millor estil “Benidormero” i allà que tot aragonès i aragonesa, com qui no vol la cosa, s’asseu i dona l’esquena als inspirats “musiqueros”. Que la música festera no és per a fer xirigota i així ho pensa l’alcoià i també l’alcoiana , què per a ballar botant ja ni ha prou amb el “Can-can”.
Au!, què no s’aturem. Som al març, mes “pesaet” i de quaresma preludi de bacanals i de la nostra festa. Allà que anem ben seriosos amb Toga, ploma i paper. Aprovar els Estatuts és assumpte ben morrut. Quina assemblea més sana, tot el món deia la seua. Pocs badallaren i tots participaren. Entre tant exercici parlamentari no donava abast el secretari. Allò semblava una reunió d’abans de la Primera Internacional on tot lo món tenia il·lusió en canviar de cara el món. Però amics el més curiós, és que de tots, només tres, havien llegit la lliçó i clar només per votar calia haver estudiat. A la fi es va aconseguir i la Junta va poder dormir .Suposem que en el Casal estaran ben devanits. Nosaltres ho estarem quan els haurem ben llegit. O no.
Au!, com qui empenta una esquadra, “no pareu, no pareu “. Vinga que som a l’abril i de moment no hi ha aigües mil. Ja res guanyem en l’esport, és que no hi posem esforç?. La considerada millor Filà del Segle XX ( en gala celebrada a Zurich, perdó al bar Sebas…) ja no en fica cap dins. Ni a la petanca triomfem. Serà que estem fent-se vells. Serà l’edat, serà el café “ dímelo madre que no lo sé”. Perdoneu l’horterada però si no millorem la propera temporada cessarem el “mister” o no hi haurà més remei que esperar que els xiquets cresquen.
Vinga, anem costera avall, en la glòria, açò és mel, de categoria xè, açò és massa i ja em puc morir. Frases cèlebres que repetim amb honor. Com va fer el Santi Amador en la punta dels cristians com a “Gloriero major” o “oficial” és igual. Per cert, felicitem-lo, doncs ja s’ha instal·lat en Alcoi amb els seus dos grans amors, filla i dona del seu cor. Una altra horterada companys, però pitjor són les dels vídeos que comprem i amb bona fe els escoltem.
Anem i no s’aturem. Rufino en el Preventori va estar ben acompanyat , pel solet i la família i un autobusot llogat. Bona idea, preneu nota.
Vinga va ¡ no s’aturem. En la Glorieta Infantil que és la Glòria dels xiquets, el festeret Jordi Francés va quedar d’allò més bé. I sense temps per a més, entradetes i café, desfilades, processons, sopars, dinars i esmorzars. Voleu que no expliquem més ?.
Au, que hi ha molt a dir !!. No s’aturem. Olla llarga i entraeta més llarga encara. Nit curta i…
La Diana, per arrancar un bon cap i millors dianers, David Serra i els seus. Puntuals i cadascú d’un color: beix, ocre, crema i marró. Però ben mirat, de darrere, polits, verds i amb el cap lluent. Igual en la Beniata amb Miguel Carmona i en el carrer Sant Nicolau amb Salvador Albero . O canviem el “peto” o el pintem, però ja és hora de pensar què fem.
Seguim i no s’aturem. Miquel Carmona duu el banderí i el xic el duia molt fi, amb bon port i millor somriure. Més val ser cap de ratolí que cua de lleó, pensen els espectadors. Per què ja sabeu que en el nostre escut de lleó res sinó “ un gran gato” que de la família és. Serà “burro” el periodista. Pregunta, home, pregunta….
La senyera és nostre pendó i nostre símbol el lleó. En merescut homenatge i per acurtar l’entrada férem la roponada amb molt bona voluntat i amb gust ben acurat. Qui des de dalt l’ha vista i qui des de baix la gosada ja ho crec que li ha agradat ! i no se’n parle més !!!.
Quinze metres de bandera, les barres d’or i de sang portades per cinquanta festers i al mig fosc, altiu i orgullós el lleó que ens representa. La fera reina del paradís de cinc metres d’alçada saludant amb les urpes tota la gent dels carrers. Nyas fuma !!!!
Juan Ramón Climent, Joaquín Navarro, Rafael Aracil, Pedro García, Antulio Sànchez, Javier Santonja, Lluís Torró, Juan Jordà, Ismael Pérez, Gilberto Ferri i el Cap d’”arrancà” Ramón Cuadros. A què us sonen aquestos noms. A privilegi i a sortilegi, a màgia i a encantament, a festa i a tradició, a serpentina i confetti, a rialla i a suor, a aplaudiment i salutació, a música i pas, a orgull i a deure, a poble i a cultura.
S’hem emocionat. Però vinga, no s’aturem. Segona Diana amb xiquets i xiquetes, que només de vore’ls les caretes paga la pena la matinada, animeu-
vos, pares, oncles i demés personal que és una feina essencial tenir cura del planter i no sempre és menester vetlar fins no poder més.
El dinar molt bo. Recollits i amb “caloreta”. De veres, molt bo. Amb una carn de “Pintada” de “olé tu mare”.
Molta processó i poca retreta. Són dos actes oficials i s’han de tractar igual. Passacarrer serioset i escasset el vermut però tothom complagut. Continuem i no s’aturem. Situeu-vos en els trons. De matí tot ben plaent i al migdia la “tronà”, de “festorra” s’entén, Esquadra de guardacivils, rialles, cervesa i café fins i tot un home anunci en anglès tot explicat des del casc fins el lleó què això és, que no és un gat. “ Lion que no Cat”.” The colors de King catalanish-aragonesich country “ i no carnestoltes colorides. Mai millor fet que enguany per què amb “trampes” i enganys David i Figuerola ens van embotir tot un autobús de seixanta japonesos i japoneses de seixanta anys valga la repetició, amb intenció de fotografiar-nos. Però ai ! van ser ells els retratats, amb arcabús i tricorni. Impressionant la figura. Però en destacarem una amb calcetes a la boca que deu haver-se emmarcat el retrato allà a Cipango, i explicar a fills i net que “collons” estava fent retratada amb “eixa pinta”. Companys, no recordem una riallada més gran. Quasi no podem escriure de recordar el que ens vam riure.
Continuem i no s’aturem. A la vesprada, aturada, ara sí, en la glorieta, disparant ben racionat, més de mitja hora sense pegar ni un passet. Caldrà demanar més pólvora per aguantar el “tipet”?. Senyors, la nit és cosa de cadascú i la festa principal va tenir el seu final. De tots és ben sabut que el matinar del descans és cosa molt dolorosa. I sense dir altra cosa. L’any que ve les millorem i si potser amb més gràcia millor us ho explicarem. Ací s’aturem. Per acabar demanem
si l’escrit ha estat plaent
un petit aplaudiment.
Paco Valor Sanjuan i Ignasi Carbonell García. Setembre del 2001