Novament ‘per Alcoi i per Sant Jordi’, l’any fester 2005-2006 torna a deixar un sac ple de vivències: gestes, canvis i moments inoblidables per la comunitat aragonesa. El primer, de fet, arriba al mateix inici de curs, amb la Junta de Maig. La normalitat de costum es trenca al punt de renovació de la Junta Directiva, on Perfecte i el seu equip presenten la dimissió irrevocable després de quatre anys de treball i bona feina. I aquesta filà, a la ‘pole position’ en molts aspectes, torna a fallar a l’hora del compromís i ningú dóna la cara per pendre el relleu.
Si a això, afegim la por pels reptes que venen per davant (amb els anys de càrrec ja al girar el cantó), tot acaba en amagada general de caps. Així que no hi ha un altre remei: Pere “l’escandalós” i Quique “el Bien peinao” són designats camarlengos i queden al front de la nau per cobrir el buit de poder.
Per sort, duraría poc. A juny es convoca nova Junta per vore si algun valent té ganes d’agafar el timó i, afortunadament, hi ha ‘fumata blanca’. Paco Rubio, també conegut com ‘el xófer de Sant Jordi’, dóna un pas endavant i configura una directiva que conjuga experiència i sang fresca.
Amb nous gestors, arriba el tradicional ‘ensayo’ amb els amics Ligeros i la dinà al Mas de Peluca que, possiblement, passarà a la història com ‘la dinà de l’orgull gay’. Aquelles samarretes ‘foradaetes’ i sense manegues deixaven tanta carn al descobert que molts es van quedar sense paraules.
La ‘vuelta al cole’ després de les vacances ens reserva un altra sorpresa: el ‘conserje’ deixa la filà i els primers divendres de setembre és el ‘catering Josele Blanes’ qui s’encarrega d’omplir-nos la panxa.
A l’octubre, queda coberta la vacant de ‘conserje’. Es nota que hi ha nova Junta i amb més gent que mai i amb il·lusió per fer coses. I es que, després de la Junta ordinària del Mig (on l’acord més destacable és el de deixar la ‘irresponsabilitat’ de La Glorieta a la antiga Junta), arriba l’elecció del pròxim Alfèreç 2008.
No falten ni candidats ni bones idees i hi ha ‘campanya electoral’ amb Marcos i Paco com a caps de cartell. I la cita amb les urnes (quí sap si amb caixes de café a canvi de vots), no deceb a ningú. La solemnitat i l’emoció presideix el reconte i, per un xicotet marge, la filà guanya un altre alfèreç de
pes: Marcos Javier Pérez Payá serà l’encarregat de donar la talla, com sempre, al màxim nivell. Al minut, reb l’enhorabona i el recolzament unànim en reconeiximent a les seues garantíes d’éxit. A Paco li quedaría encara una nova oportunitat, però aquesta ja és un altra història.
El cas és que amb la pujada d’adrenalina de l’Alferecia, arriba el Mig Any. I una volta més: els Aragonesos trenquen. Perfecto i les seues ‘cheer leeders’ monten un escenari per fer l’oieta que simula el local de la filà, amb ‘sistema antigorrons’ incorporat a la mateixa porta. Conten que el malaurat
timbre encara continua resonant als caps de molts alcoians.
Això sí, cada volta som més a l’hora de tastar la paella de David, al migdia, i moltes filaes ja copien ‘el model’ encara que, per desgràcia, al concurs oficial d’olleta, no ens salva ni el canvi de xef. Amb ‘El Xiquitín’ el resultat és el de sempre: tercers. Ara bé, el mal sabor de boca (mai millor dit) passa ràpid i
no ens lleva ni el sopar ni l’entraeta de rigor.
Els messos no deixen de caure amb els ‘ensaios’ corresponents. A novembre, Fèlix ens sorpren amb uns ‘megabocates’ inèdits. A desembre, gaudim amb el fantàstic Betlem de Jordi Ripoll que, amb les seues obres d’art, ja figura entre els mestres de la betlenística alcoiana.
A gener, els menuts ens contagien la seua alegria i elegim ‘glorieret’: Sergi Carbonell lluiria la quatribarrada en representació de tots. I a febrer disfrutem del sopar de germanor, aquesta volta a un altre saló del Círcul. A març, entrega de medalles als joves però il·lustres i el tradicional ’ensayo’ amb el veïnat: els amics Maseros, Miqueros i Cordoneros.
La Glòria Oficial arriba de sobte i el company Gonzalo Pascual ens torna a representar, aquesta volta d’una forma diferent a la que s’havia acostumat. Paco Ribera s’encarrega de portar els colors aragonesos a l’hospital i Sergiet deixa molt alt el nivell a la Glòria Infantil tot i la pluja.
A l’entraeta oficial no falten les rises i calfem motors a hores vista de la trilogia. L’olla torna a estar boníssima als Músics (per gustos colors, està clar) i la Diana ens sopren prácticament sense dormir per culpa de l’expectació. José Ramón Company no deceb fent de cabo en l’arrancà. Tampoc Jorge Pérez Soldevilla a Sant Nicolau, ni Miguel Carmona al País Valencià. Això sí, hi ha molts dianers que encara hui continuen buscant el pas.
Reprenem forces amb espencat, botifarres i vi amb casera per pujar a Sant Vicent. L’espera es fa llarga al tanatori i els núvols fan tremolar, però tot ix com Déu mana. Rafa Sellés obri pas a la filà i Salvador Albero reb l’aplaudiment unànim del públic del Partidor només alçar la porra. Els companys Joaquín Fernando Gozalbez, Marcos Javier Pérez, Amaro Jorge Peidro, Jorge Lucas, Óscar Aracil, David Jurado, Joaquín Llopis, José Rafael Soler, Miquel Angel Olcina y Juan Mengual es disfruten l’esquadra.
Els Mirons tampoc escatimen palmes per la ‘Roponà’ i la fotografía de l’escales d’asalt ocupa un lloc destacat a les pàgines dels diaris locals. La resta de la filà llueix trajes i xiquets que omplin ni més ni menys que 14 carrosses.
A la Segona Diana els menuts també prenen el protagonisme, encara que no falten les dos esquadres adultes atraïdes per l’esmorçar a la filà. I a la Processó de Sant Jordi, les capes verdes –tantes voltes rebutjades- formen un any més un tapís incomparable. Tot va bé fins que, a últim hora, una retenció amb la imatge del Patró ens deixa colapsats al carrer Santo Tomás. Conten que la culpa la van tindre els animals que tiren de ‘El Xicotet’, però el ‘Xòfer de Sant Jordi’ ja ha desmentit els rumors.
En qualsevol cas, de nit continua la festa i la quatribarrada aragonesa torna a tindre presència a la Retreta. Molta música però poc regal, tot s’ha de dir.
Els Trons ens porten el soroll de costum però amb novetats inesperades. Pel matí, la tropa aragonesa combat amb menys efectius que mai i, de vesprada, arriben més reforços dels que cabria esperar. Total que som més i contribuim de forma decisiva en la reconquesta del castell. No hi ha dubte de que ens guanyem el ‘soparet’ a la Bandeja i tot queda preparat per tornar a començar un nou curs fester, igual o millor. Però, aquesta, també és un altra història. Ja la contarem.